I si…

«To be, or not to be, that is the question…».

Hamlet, de William Shakespeare

El condicional és aquest temps verbal que et fa ser algú diferent, que et transporta en un món hipotètic, en una esfera només imaginable en el teu subconscient. Quan era una adolescent, m’havia preguntat infinitat de vegades què hauria estat de mi si hagués nascut en un altre país. M’imaginava sent actriu de Hollywood perquè m’encantava el teatre. De fet, quan actuava en un escenari em permetia el luxe de ser algú diferent, de treure una part de mi possiblement desconeguda. Amb el temps, m’he adonat que potser això, interpretar un personatge, jugar a ser i fer servir aquest condicional, em va fer ser qui soc ara, un «ser» que potser durant molts anys havia amagat darrere una màscara que, de mica en mica, m’he anat traient. La vida, però, no és aquest assaig en un escenari, no és un «i si..». La vida sorgeix de l’atzar: naixem en un lloc i en un moment determinats. L’única cosa que fa possible la nostra existència és una nit d’amor entre els nostres pares. I ja està. La resta ve sol, esdevé. Com el Big Bang; sense preguntar i saltant-se qualsevol norma. Com un quadre de Pollock sorgit del no-res sobre un llenç que havia estat blanc.

‘Blue Poles’, 1952. Jackson Pollock

Potser l’absurditat de tot plegat és perdre el temps preguntant-nos què seríem i a on en cas de no haver sortit aquella nit de Sant Llorenç que ens va fer conèixer la nostra actual parella; o si haguéssim decidit estudiar en un país estranger en lloc de quedar-nos a la nostra zona de confort. Hi ha qui té per norma ser molt terrenal i tendeix a pensar que imaginar-nos una vida que no tenim i uns somnis que no podem complir no té sentit. En canvi, hi ha persones que creuen que és més absurd conformar-ser en un «ser» ferm i tossut i no deixar volar la imaginació, perquè explorar aquesta incertesa ens fa créixer i ens ajuda a obrir nous camins. Qui sap… Estic segura que si jo no tingués el nom que tinc, avui no tindria aquest blog o, probablement, si no tingués germans, avui seria una persona completament diferent. O, potser, simplement, plantejar-me tot això em fa adonar que la majoria de coses, en aquesta vida, no estan a les meves mans.

No triem néixer ni tampoc la família que tenim. Però sí que som el que escollim ser en un món i una societat en els quals ens ha tocat viure de manera casual. Tenim la sort d’elegir què volem i com lluitar per tot el que anhelem dins aquesta realitat atzarosa; i també som el que hem deixat anar, tot el que hem decidit no ser i hem rebutjat, perquè sabíem que volíem allunyar-nos de persones, coses o situacions que no ens feien prou feliços. Som, també, les males decisions preses i les rectificacions. Aquell perdó entre llàgrimes i aquella pèrdua que podríem haver evitat. Som tots els «i si..» que hem deixat escapar i tots els «sí» que vam decidir pronunciar. Perquè la realitat és que darrere de cada «no», sempre hi ha un «sí», una altra opció, un nou horitzó dalt d’aquest escenari que un dia ens va ensenyar que la vida és qüestió de sort i és fortuïta i, al mateix temps, un joc de màscares capaces de brillar en l’angle just i el raig de llum exacte.

Helena