Filla de la sorra

«Veiem sortir el sol, com un rovell d’ou, monstruós darrere els contraforts de l’Atlas del cantó del Tafilalet. Si no hi ha res de nou el veurem colgar-se darrere les palmeres de l’oasi, en ple Sàhara. ¿No és aclaparadorament, decepcionadorament meravellós?».

El Marroc sensual i fanàtic, Aurora Bertrana

Mentre era allà, enmig de les dunes que es mesclaven les unes amb les altres, vaig recordar com et deia adeu per última vegada des de la parada d’autobusos del meu poble. Portaves els meus pantalons preferits, els de colors incombinables però que tant estimava. Jo, que mai he estat de deixar roba a ningú, vaig voler que fossin teus. Potser aquest petit gest solidari impropi de mi va ser una manera de dir-te que aquells estius ho havies estat tot; i potser també era una manera de convèncer-me a mi mateixa que si els portaves tu, no t’oblidaries de tot el que vam viure plegades, volia que tinguessis una part de mi més enllà dels records i que poguessis tocar. I és que la roba només és un símbol tangible de tot el que vam compartir.

IMG_20180813_191929
Desert de Merzouga Erg Chebbi, agost 2018

T’imagino moltes vegades, però aquest agost al desert, envoltada d’aridesa i d’un vent suau que aixecava l’arena que ens esquitxava la cara, et vaig sentir més viva que mai. Et vaig tornar a recordar per enèsim cop de pell bruna i ulls foscos penetrants, de cabells rebels i plena de tossuderia, descalça i amb pas ferm. I allà, perduda en la immensitat, em vaig adonar que enmig del no-res a tu mai t’havia faltat l’amor dels teus, que al capdavall, ho és tot. Que al desert tampoc no t’havia faltat mai una nit estrellada com poques n’hi ha i que no podies enyorar allò que mai havies tingut (i que per a nosaltres és tan vital) perquè tu ets filla de la sorra, les teves arrels eren a les dunes: els teus orígens, el teu present i el teu futur. Tot això ho sé perquè mentre ens deies adeu amb la mà, ho feies amb un somriure. Aleshores em va costar entendre perquè tu no ploraves com ho feia jo mentre ens acomidàvem, però ara sé que la teva rialla era d’agraïment per haver pogut estar a casa nostra, ens estimaves i se’t notava en la mirada, però per a tu allò havia estat una etapa i tenies ganes de tornar a casa, a la haima, per abraçar el que havies abandonat durant dos mesos. No deixa de ser curiós que jo parli d’abandonament, quan els refugiats al desert del Sàhara sou tu i la teva família…

De moment, malgrat la distància i la poca probabilitat de retrobar-nos, encara ens queda la lluna, que mentre ningú l’ocupi com van fer amb el teu país, continuarà brillant igual per a tothom. I és que gairebé vint anys després, conservo la promesa i quan l’observo et continuo veient amb els pantalons de colors que van passar a teus. Sí, és cert, a part de la lluna, sempre ens quedaran els pantalons.

IMG_20180814_064747
Sortida del sol al desert de Merzouga Erg Chebbi, agost 2018

Helena

Anuncis

2 thoughts on “Filla de la sorra

  1. Com m’agrada llegir els teus escrits i recordo la nena de qui parles. No n’heu sabut res més des últim estiu que va estar amb vosaltres?
    Records a la família 😘😘

    M'agrada

  2. Helena! La tens molt present a l’Ajlijile. Llàstima que hem perdut el contacte…
    M’ha agradat molt l’escrit.
    Semblo una fleuma però em posaria a plorar quan parles d’ella.
    Um petó😗

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s