La por

«Todo este tiempo me decía a mí mismo que habíamos nacido de la guerra, pero estaba equivocado, mamá. Nacimos de la belleza

En la Tierra somos fugazmente grandiosos, d’Ocean Voung (Anagrama)

Sujetos, d’Álvaro Carmona i Álex Martínez Vidal

Sento com en Puigdemont, en un discurs polític sobre la candidatura de Junts per Catalunya (aquí), parla de conquestes, de blindar, de combatre i es remunta a la Segona Guerra Mundial quan fa referència al coronavirus. Ja hi tornem a ser, penso. Altra vegada aquest llenguatge bèl·lic que se’t fica a dintre i et recorda, de nou, que sense previ avís estàs en una guerra. Viatjo unes setmanes enrere, i encara puc sentir com el meu cor s’encongeix quan sent per primera vegada parlar de toc de queda. Ostres, penso, però si això és pràcticament un terme caduc. Toc de queda de què? Si l’última vegada que ho vas sentir va ser a la pel·lícula de La purga. Doncs sí, resulta que el campanar toca les deu i tots a casa. Confinament ja és una paraula que hem integrat al nostre vocabulari. La diem potser set o vuit vegades al dia, com aquell qui parla de què farem per sopar. Tot molt normal. Sí, això de tenir por ja és normal, es veu. Ho han fet de meravella. Portem mesos que no sentim a parlar de res més. Un discurs de la por que ha calat ben endins. Ens l’hem empassat de la a a la z. Tant, que ens hem cregut que vivim una guerra que hem de superar entre tots i que, si lluitem, serem més forts, com diuen a La Marató. Evitarem caure precipici avall o, encara pitjor, caure i quedar-nos-hi penjats i desemparats. Però, escolta’m, això no ho és pas, una guerra! És una crisi sanitària que no hauria de tenir res a veure amb policies que posen multes, exèrcits i prohibicions que, ja em perdonareu, em sembla que a dia d’avui encara ningú no ha entès del tot. Això va d’un virus molt punyeter que contagia anant i tornant a tothom qui troba pel camí i al qual no s’hauria de combatre, sinó intentar curar. Va de gent que perd la vida, i de persones que han acomiadat éssers estimats per sempre més. Va de seqüeles físiques i mentals irreversibles. Va de persones que s’han quedat sense feina i que a dia d’avui potser tenen més por de morir de gana i de fred que del virus. De personal sanitari fatigat, faltat d’hores de son i de recursos per guarir la malaltia. Ja ho sabem, ara, que no tot anirà bé. Per això hem despenjat l’arc de Sant Martí dels balcons. Fa setmanes que no apareix al cel. I l’hem canviat per un abisme que sembla no tenir fi. Ja hem oblidat les mil i una activitats i passatemps sorgides de la creativitat més profunda per evitar que quatre parets ens caiguessin a sobre. Ja no ens fa riure que la gent assalti els súpers i esgoti el paper de vàter. Ara n’estem farts. I tristos. I enfrontats. Perquè sí, perquè la lluita no és contra els de dalt, ni contra el virus, ara la lluita ja és entre nosaltres. Ara som autòmats que caminem pel carrer amb la disfressa de policia amb l’objectiu de detectar qui compleix i qui no. I això és insuportablement cansadíssim. Només falta que ens paguin per aquesta feina, però suposo que seria demanar massa. I no em malinterpreteu, no justifico pas que hi hagi qui campi pel món com si no passés res —perquè sí que passa, i molt. Ni que algú vagi sense mascareta o faci un sopar amb vint-i-set persones. Emocionalment i mentalment tot això pesa massa. He arribat a la conclusió que tothom porta tan bonament com pot i sap aquesta situació. Així que no seré pas jo qui criminalitzi i jutgi certes actituds. Ja en tinc prou amb la meva pròpia responsabilitat i la meva consciència, a les quals he de mimar una mica cada dia per no perdre el nord. Simplement, m’agradaria que la comunicació entorn de l’epidèmia fos una altra. Que no ens enfronti. Que no tot es redueixi a això. Que aprenguem a viure amb aquesta situació el temps que faci falta sense estar atemorits, amb respecte, això sí, però sense la sensació que cada pas que fem pot ser un acte condemnable. Estic segura que es pot ser feliç sense renunciar ni a un mateix ni a la coherència fins i tot enmig d’una pandèmia. I això no ens fa més egoistes; ni culpables. És una petita carícia que ens fa supervivents. 

Helena

Nota: el text està inspirat en una xerrada de Carme Jiménez Huertas (filòloga especialitzada en lingüística, escriptora i investigadora) sobre la manipulació social a través del llenguatge utilitzat en els discursos públics. Si us interessa, podeu recuperar-la a través d’aquests enllaços: primera part, segona part, tercera part i quarta part.


Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s