Salvavides

«La literatura és la nostra cultura interior, la nostra capacitat de parlar amb nosaltres mateixos i els altres, i la nostra creació de significat al món.»

La literatura. Per què és important, de Robert Eaglestone (Saldonar)

Deien que aquesta pandèmia ens havia de fer més bones persones. A hores d’ara, es fa difícil pensar que això sigui cert. A mi, francament, m’ha fet dubtar com mai dels meus valors i els meus principis. M’ha posat a prova i m’ha fet descobrir coses de mi que voldria canviar i d’altres que m’han sorprès gratament i que ara ja vull que es quedin per sempre. Crec que mai a la meva vida havia tingut tan en desacord el cap i el cor. I crec que mai el cor havia guanyat tantes vegades el cap. I no me n’amago. He après —o, més ben dit, estic aprenent— a acceptar-ho i a entendre —o començant a entendre— que els humans som contradictoris per naturalesa, que egoisme i amor propi són dues coses completament diferents però que la línia que els separa és tan fina que sovint es confonen.

Il·lustració de Quentin Blake
(Matilda, de Roald Dahl)

Així que no sé si a mi la pandèmia m’ha fet més bona persona. Però sí que he descobert que la fortalesa és una qualitat que es cultiva cada dia una mica, que no s’hi neix, de fort, una s’hi torna quan conviu amb si mateixa i la soledat durant tantes hores i tants minuts; quan es troba en una muntanya russa de sentiments perduts que deambulen per un món en pausa i que només s’asserena quan és capaç de capbussar-se en un d’aliè que l’evadeix de tot i finalment li acaba sent propi: el dels llibres. Sí, els llibres s’ha convertit en aixopluc quan creia que amb quatre parets no n’hi havia prou per fer una casa. M’han salvat. I m’han canviat. M’han remogut per dintre i han col·locat totes les preguntes al lloc que els pertany, amb o sense resposta. Ja vindrà, si ha de venir. Ara soc conscient de la companyia del lleu moviment dels dits en girar cada pàgina. Dels finals acabats o a mig fer i dels principis tumultuosos. M’he fet meu i només més meu —heus aquí un acte d’amor propi i no egoista— aquest moment tan íntim i discret. M’impregno de l’olor del paper, vell o nou, prestat o comprat, i de tots els personatges, que ara ja són família. Els tinc desats en una prestatgeria que es va engreixant a ritme desbocat, impacients per ser compartits i mostrats, esperant per ser venerats. Perquè, i cito Eaglestone, «la literatura és una conversa viva», un acte altruista que ens uneix i ens separa, que ens desgavella i ens empara. És llibertat i veritat per a la ment i l’ànima; avui, massa ferides i assedegades.

Alimentem-les. Cuidem-les. Llegim-nos. Protegim-nos.

Helena


Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s