«Fins i tot quan el recordi, trobarà aquest moment insuportablement intens, i n’és conscient ara mateix, mentre passa.»
Gent normal, de Sally Rooney (Edicions del Periscopi)
Anit em vas dir que estava riallera. M’ho deies amb aquest to murri i picardiós que tens i que tan m’agrada i em fa emprenyar alhora. Sé que reia perquè era feliç i aquest any, farcit de moments amargs, les rialles van escasses. És per això que tinc aquella estona gravada al cor i al cap. El 2020 ens ha robat massa coses boniques. El nostre present és una vitrina que ens protegeix del soroll, del virus, i que alhora ens empresona en un estat permanent d’incertesa. Una vitrina que ens disfressa de por i ens priva en excés d’una vida que veiem passar mentre entelem els vidres amb els nostres esbufecs fatigats de tanta pèrdua. Ara costa, somriure. Els nostres rostres han quedat a mig fer, a mig construir. Els sabem camuflats darrere una mascareta. I això ens ha donat feina, perquè hem hagut d’aprendre a somriure amb els ulls. Hem hagut de saltar murs per ser capaços de brillar més enllà d’una pantalla. I semblava inimaginable, però ho hem fet. Ara sabem que és possible riure enmig d’una pandèmia. Es pot fer quan aprens a evadir-te de tot; quan, per uns instants, t’oblides que no ets aquí, sinó allà, a aquell febrer llunyà en què el futur es podia escriure. O quan aconsegueixes enganxar els pedaços que encara es poden aprofitar d’un estiu sigil·lós que ha passat de puntetes.
I es pot fer, també, quan t’adones que, enmig de tot aquest desordre, hi has guanyat un refugi: sé que somreia perquè, malgrat tot, tu eres allà. Sota el mateix sostre i els mateixos llençols. En un pis humit que ens ha acollit més dies i nits que mai; que ens ha unit i ens ha alliberat d’un bucle infinit de fragilitat i impotència. Ahir, en aquell llit que fa dos metres i a tu encara se’t fa petit, estava riallera perquè durant aquests nou llargs mesos he pogut abraçar la perennitat de l’alegria. He pogut empassar-me, d’una en una, les engrunes de la teva companyia. M’he atipat de les teves mans juganeres i de les pessigolles que em fan arraulir però que espero amb delit. M’he contagiat de tendresa. I tot això m’ho he fet llar. M’ha salvat. I ho escric i t’ho agraeixo, mentre somric.
Helena
