Riallera

«Fins i tot quan el recordi, trobarà aquest moment insuportablement intens, i n’és conscient ara mateix, mentre passa.»

Gent normal, de Sally Rooney (Edicions del Periscopi)

Be yourself, de Marta Bellvehí

Anit em vas dir que estava riallera. M’ho deies amb aquest to murri i picardiós que tens i que tan m’agrada i em fa emprenyar alhora. Sé que reia perquè era feliç i aquest any, farcit de moments amargs, les rialles van escasses. És per això que tinc aquella estona gravada al cor i al cap. El 2020 ens ha robat massa coses boniques. El nostre present és una vitrina que ens protegeix del soroll, del virus, i que alhora ens empresona en un estat permanent d’incertesa. Una vitrina que ens disfressa de por i ens priva en excés d’una vida que veiem passar mentre entelem els vidres amb els nostres esbufecs fatigats de tanta pèrdua. Ara costa, somriure.  Els nostres rostres han quedat a mig fer, a mig construir. Els sabem camuflats darrere una mascareta. I això ens ha donat feina, perquè hem hagut d’aprendre a somriure amb els ulls. Hem hagut de saltar murs per ser capaços de brillar més enllà d’una pantalla. I semblava inimaginable, però ho hem fet. Ara sabem que és possible riure enmig d’una pandèmia. Es pot fer quan aprens a evadir-te de tot; quan, per uns instants, t’oblides que no ets aquí, sinó allà, a aquell febrer llunyà en què el futur es podia escriure. O quan aconsegueixes enganxar els pedaços que encara es poden aprofitar d’un estiu sigil·lós que ha passat de puntetes.

I es pot fer, també, quan t’adones que, enmig de tot aquest desordre, hi has guanyat un refugi: sé que somreia perquè, malgrat tot, tu eres allà. Sota el mateix sostre i els mateixos llençols. En un pis humit que ens ha acollit més dies i nits que mai; que ens ha unit i ens ha alliberat d’un bucle infinit de fragilitat i impotència. Ahir, en aquell llit que fa dos metres i a tu encara se’t fa petit, estava riallera perquè durant aquests nou llargs mesos he pogut abraçar la perennitat de l’alegria. He pogut empassar-me, d’una en una, les engrunes de la teva companyia. M’he atipat de les teves mans juganeres i de les pessigolles que em fan arraulir però que espero amb delit. M’he contagiat de tendresa. I tot això m’ho he fet llar. M’ha salvat. I ho escric i t’ho agraeixo, mentre somric.

Helena


2 thoughts on “Riallera

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s