Som

«Som el fruit de totes les lluites
que ens han precedit,
el cor valent, coratge, alegria,
l’esperança entre les dents
i omplirem carrers i places
de viles i ciutats,
el crit al cel,
som una terra petita
amb un somni immens

Un somni immens, d’Àlex Pérez i altres

Amb el pas dels anys, després de decepcions, alegries, fites recorregudes, aprenentatges i essent molt conscient que, a efectes pràctics, acabo d’encetar la vida adulta —tot i que la teoria diu que això de ser adult representa que ja t’ho assignen quan et fas major d’edat…—, una s’adona que no només és el que és, sinó també el que no és. Ja vaig explicar una vegada (aquí) que a mesura que passa el temps, ens configurem com a persones a partir de tot el que fem i el que no fem, hem rebutjat o hem abandonat per força. Les nostres decisions, tant el que escollim com el que no, determinen el propi camí. Com també ho fan els errors i el canvi d’un «sí» per un «no» que en el seu moment havíem defensat amb tant de convenciment. Coneixem gent nova, decidim apartar la que ens intoxica i, de mica en mica, adquirim uns valors i uns principis que ens defineixen. Podríem dir que tots aquests aspectes que ens caracteritzen són la nostra identitat, un mot que el diccionari defineix de dues maneres en la seva segona accepció:
       2 1 f. [PS] Propietat de l’individu humà de mantenir constantment la pròpia personalitat.
       2 2 f. [LC] [AN] [SO] Conjunt de característiques que fan que una persona o una comunitat sigui ella mateixa.

bsh
La Núria a la concentració per la llibertat dels presos polítics, 14.10.2019

D’una manera un xic ràpida i superficial, acabo de referir-me a la primera i part de la segona. Realment, crec que fins a l’últim sospir —i si estem en plenes facultats i tenim la sort de no patir cap demència que ens ho impedeixi— ens passem la vida caminant per ser qui som, tant en l’esfera pública com en la privada. Però no hi ha dubte que també som qui som i com som perquè hi ha un ambient, una societat i una cultura que de manera inevitable —a vegades inconscientment i moltes altres conscientment— ens determinen i ens condicionen, són la nostra influència. Tampoc no soc de creure massa en les generalitzacions, perquè penso que ens fan més mal que bé. Les etiquetes sempre han estigmatitzat els sectors més desafavorits i treure-te-les de sobre és un procés sociològic molt complex. Però, deixant de banda aquests estigmes socials, no es pot negar que un país té unes característiques comunes amb les quals els seus habitants s’identifiquen: la llengua, les tradicions —això és un altre tema que crec que ocuparia un altre article—, la cultura, la música, el paisatge i… la bandera i les fronteres. Tot això, però, no exclou, o almenys no ho hauria de fer, que múltiples personalitats puguin conviure. O no és ben bé l’exemple d’Espanya? Un país ric en molts aspectes: una bona situació geogràfica, una natura i climes molt diversos que són l’enveja d’Europa, una gastronomia exquisida, una llengua oficial, quatre de cooficials i d’altres més minoritàries però amb un reconeixement merescut, una idiosincràsia única… Un territori que hauria d’estar orgullós de la seva pluralitat, però que, malauradament, carrega a l’esquena una història social i política que no ha sabut superar ni gestionar, entre d’altres coses, perquè la democràcia de la qual tant parla i fa tanta gala és només una aparença, una disfressa. I justament aquest és el major mal d’un país que està a les antípodes d’evolucionar i prosperar.

Com a catalana, tinc els meus dubtes de si el Procés independentista va començar sent una qüestió més aviat identitària i s’ha acabat convertint en política o ha estat ben bé al revés. Fa dies que hi penso i no acabo de treure’n l’entrellat. O potser, precisament, sempre ha estat una mica de cada. De fet, mentre ho escric, m’adono que realment és això: una mescla de tot plegat. Separar la política de la identitat és gairebé impossible, ja que, com dèiem, també som qui som per les ideologies i les decisions que prenem. I ara hem arribat a un punt que és inevitable pretendre que dues ideologies tan oposades cohabitin, per molt que ens esforcem a pensar, amb encert, que sí que ho podrien en l’àmbit cultural. I és una llàstima. Però no és compatible, perquè no hi ha diàleg possible amb partits polítics mancats d’ètica i carregats d’odi i feixisme.

dav
Marxa per la llibertat, 17.10.2019

Espanya —la dictadura, vull dir— va fer tan mal a tot el país, que esborrar-ho de la memòria no forma part dels qui creiem en el progrés i l’evolució de la societat. No ho podem obviar i oblidar perquè no hi hagut intents de rectificació ni de pedagogia, no hi ha hagut educació cultural per intentar redreçar i aprendre a conviure amb un passat que continua ressonant a les nostres ments i als nostres cors. I quan hi ha hagut el mínim intent de fer-ho, la solució ha estat la repressió. A Catalunya ens caracteritzem per tenir una llengua pròpia, unes tradicions marcades, una música, una poesia, un art i una literatura concretes, entre moltes altres coses. També per ser capaços d’unir tot el país agafats de les mans, tenir uns castellers que fan possible pujar escales de catedrals amb un sol pilar sense caure, o fer marxes quilomètriques per demanar la llibertat dels presos i preses polítiques, i a la meta trobar-te menjar preparat per la gent del poble de manera desinteressada i dos envelats amb persones esperant-te per fer-te massatges als peus després de tant d’esforç. Tenim un arrelament amb la nostra terra inexplicable, i tot això i molt més ens identifica i ens en sentim orgullosos, igual com un andalús, un gallec o un aragonès ho sent de casa seva amb els seus meravellosos costums i el seu valuós patrimoni, mentre la resta ho admirem amb emoció i convençuts que no hi ha res més bonic que la diversitat. La identitat també és això: la diferència entre diferents membres d’una comunitat que saben trobar la manera de compartir-la; però sembla que alguns en lloc de veure-ho com una virtut que podria identificar clarament aquest país, perceben la varietat com una amenaça i un problema.

És per això que, quan intenten arrencar-nos aquestes arrels identitàries i idees o, encara pitjor, ens les posen entre reixes de manera indiscriminada, els humans som capaços de qualsevol cosa. El dolor i la ràbia moltes vegades superen el pacifisme de manera irracional. No podem deixar de banda el que som, ni volem fer-ho. No se’ns pot demanar que no sortim al carrer per exigir democràcia, perquè justament això és el que som i el que hem après dels errors del passat. I encara menys permetrem que se’ns empresoni per defensar-la. Sabem molt bé d’on venim i és per això que tenim clar cap a on anem o, si més no, estem segurs d’on no volem tornar. No renunciarem mai a ser catalans, a sentir-nos-hi; però encara menys renunciarem a la democràcia que durant tant de temps ens van prendre i que tants esforços va costar recuperar. Perquè som i ser és el tresor més preuat que tenim.

Helena


Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s