«La revetlla de Sant Joan deixa 20 tones de residus a les platges de Barcelona».
Titular de la notícia del diari Ara, 24.06.2018
Com ja és habitual, la diada de Catalunya del 2015 es va fer a Barcelona. Va ser l’any en què tothom havia d’alçar un punter d’un color determinat que tenia un significat concret. He de confessar que, de totes les manifestacions de l’11 que he anat, potser aquella és la que em va semblar menys emotiva o menys treballada. Bé, segur que a darrere n’hi havia molta, de feina, però crec que la cadena i la senyera en forma de V van deixar el llistó molt alt. Ara bé, això no vol dir que els valors que s’hi van representar no els defensi.
De fet, justament d’això vull parlar, dels valors. Aquell 11 de setembre vaig marxar de Barcelona amb un sentiment agredolç. Mentre tothom anava desfilant cap a casa i deixàvem lliure l’espai que va acollir la multitud, vaig fixar-me en el terra: hi havia tanta brutícia, tants punters a terra, tants papers de plata i tanta brossa, que em vaig indignar. Aleshores vaig ser conscient que ens passem el dia lluitant per construir un futur millor pel nostre país però llavors som incapaços de tenir cura de l’entorn i deixem la nostra merda per arreu on passem. Aquests actes incívics em fan sorgir dubtes sobre tot això que estem intentant construir. Sé que no és just posar a tothom al mateix sac i, fins i tot, alguns potser pensareu que en faig un gra massa, però és que per a mi el medi ambient és important, també per a la nova Catalunya. No em serveix de res ser un país independent sense respectar el que tenim si això únicament suposa allunyar-nos de la política espanyola però continuar igual amb altres aspectes. Crec que la independència de Catalunya va més enllà d’ideologies polítiques, també es tracta d’això i a vegades tinc la sensació que no es té gaire clar del tot.
Malauradament, aquest Sant Joan s’han tornat a repetir imatges encara pitjors que les d’aquella tarda: se m’encongeix el cor quan veig les fotografies de les platges plenes d’escombraries, papers i porqueria. Es van recollir 20 tones de residus a les platges de Barcelona. Vint tones!!! Això són moltes deixalles, i estic segura que encara n’hi havia més, però el mar se les va endur… Fa llàstima i pena de veure. Fins i tot, fa ràbia d’imaginar… Tan difícil és mantenir l’espai net? De debò? Ostres, hi ha papereres cada vint metres, no és tan complicat guardar-se el paper que embolica un caramel a la butxaca i llançar-lo quan se’n trobi una. Em fa l’efecte que com que el carrer és de tots, ja no val la pena cuidar-lo. I ja no parlem del reciclatge, una cosa tan fàcil que només implica quatre o cinc cubells petits… Ens estem carregant el planeta on vivim, cada dia una mica més amb els nostres actes i la nostra despreocupació. Els humans ens mirem el melic, tenim l’ego tan accentuat que ens oblidem que al nostre voltant hi ha milers d’animals, plantes, mars i rius que comparteixen vida amb nosaltres. És més, els éssers humans vam arribar bastant més tard que tots ells i ens hem apoderat de tot. I no només ens n’hem apropiat, sinó que, a més, ho destrossem per un benefici únic, egoista i tot sovint irresponsable.
Segurament, i hi estaria completament d’acord, totes les persones vegetarianes i veganes podríeu dir-me infinitat de coses que no faig bé i em repetiríeu una vegada rere l’altra que podria contribuir molt més per aquesta causa si deixés de menjar productes animals o procedents dels animals. En sóc conscient. Potser és que, de moment, haver-ne pres consciència i haver reduït considerablement el meu consum de carn, per a mi ja és una petita victòria. I, sincerament, no m’està suposant tant d’esforç. De fet, és el mateix (no) esforç que em suposa haver de llançar la brossa al cubell de les escombraries i separar els envasos de plàstic del paper i el vidre.
Com deien a la sèrie Dinamita de TV3 anys enrere: «reflexionem-hi, si us plau, reflexionem-hi».
Helena
Paraules de Troia 