«Esperant a que el cos cresca,
esperant ser una tempesta,
esperant que ell et mire,
esperant que ella et cride,
esperant a fer-te dona, esperant ser una persona,
esperant a viure plana, esperant véncer la pena.
Esperant…»Esperant, Obrint Pas
Fa anys, quan vaig llegir El Petit Príncep, hi va haver una frase que em va captivar: «Si tu vens, per exemple, a les 4 de la tarda, des de les tres ja començaré a ser feliç». Vaig trobar que era una frase preciosa, que deia moltes coses amb molt poques paraules. Realment, crec que resumeix molt bé el que vol dir estimar, el que significa la felicitat. Sovint, em queixo que em passo el dia esperant un i altre, que sempre soc la primera a arribar als llocs o que sempre he d’estar pendent de la resposta d’algú i que aquesta espera m’entorpeix el camí, que no em deixa avançar. Però el cas és que, a vegades, esperar pot ser bonic. Fins i tot, pot ser emocionant. Hi ha dies que els desitgem amb tanta força que, quan ja han passat, ens lamentem que el temps voli, que tot succeeixi tan de pressa, perquè estar a l’aguait per quelcom bo, per una experiència que per a nosaltres és única, sempre és positiu. O és que no hem sentit milers de cops com una mare defineix el seu embaràs com una «dolça espera»? Segurament, haver de tenir un fill és tan gran i inexplicable que esperar-lo, a una dona (i a un home segur que també), la fa sentir joiosa, enèrgica. Saber que estàs creant vida deu ser de les coses més boniques d’aquest món, per aquest motiu esperar és tendresa.
I què me’n dieu dels nervis i el neguit abans d’aquell primer petó quan ets adolescent i que sempre recordaràs? Sentir-se com un dijous enmig de la setmana mentre comptes els minuts per un divendres que et porta a un cap de setmana que s’acaba amb un tancar i obrir d’ulls. Mostrar-se expectant per aquell concert o festa que amb tan delit has estat visualitzant al calendari des del primer dia de l’any. Estar pendent de l’hora per abraçar-vos. Esperar-se a l’aeroport per rebre qui estimes després d’un llarg viatge. Dormir tranquil·la sota una llum tènue que et recorda que frises amb moltes ganes el demà. Esperar el teu fill sota l’ombra del para-sol mentre contemples com gaudeix amb la sorra i les onades…
Hi ha esperes que maten de tristesa i ràbia. Aquestes són les que volem oblidar, les que esborraríem de les nostres vides. Hi són i no les podem evitar. N’hi ha, en canvi, que maten de felicitat i amor, de vida i de tendresa. Aquestes tampoc les podem defugir perquè ens mantenen l’adrenalina. Són les que realment valen la pena, les que ens omplen de vida, com quan desitges que siguin les quatre i a les tres ja comences a restar els segons que falten perquè soni el campanar. I, aleshores, pam!, ja són les quatre i dos minuts, a punt per encetar una nova vivència, un nou horitzó, una nova espera.
Helena
Paraules de Troia 