Oda a l’estiu

“El meu poble té una plaça de records,
fanals encesos i banderetes de colors.
I un gran ball dirigeix les nits d’estiu,
avui que tothom riu, avui que és festa major.”

El meu poble, Txarango

Festa Major de Vidreres,  setembre 2014

Embriagada entre la multitud, balles al ritme de la cançó que sona de fons. Tens la sort que sol agradar-te tot tipus de música. Això és un avantatge perquè significa que no t’avorreixes mai. Arreu on vas t’il·lumines de festa i enlluernes la resta amb una felicitat cobejada per molts. Fas un nou glop d’aquella aigua de València tan dolça, fresca i necessària per ambientar cada festa major i nit d’estiu. Alces les mans amb el dit índex apuntant a l’escenari i seguint el repic dels tambors i les trompetes perquè sona la teva melodia preferida. Ara sí: sents aquella tonada que tantes vegades has ballat ben animada mentre conduïes per la carretera que cada dia et porta a la feina. Es para el món: ja no ets al cotxe imaginant-te el moment, perquè ara l’estàs vivint. La teva cua feta a correcuita s’enlaira a cada salt que fas. És llavors quan, entremig de la gent, la música, les trepitjades i la festa, també coneixes el noi que a partir d’ara formarà part de la teva vida. I entre petons, abraçades i mirades còmplices de la màgia emmetzinada de festa, intueixes el sol a l’horitzó. El cel comença a clarejar i ho notes perquè la gent se’n va tot arrossegant els peus i deixant buida la plaça, els músics s’acomiaden i les barres que serveixen beguda i menjar tanquen. Els llums de colors s’apaguen i només se sent el murmuri suau de les banderetes penjades als balcons… Solament quedeu tu i ell, mentre les teves amigues s’allunyen, et piquen l’ullet i et dediquen un somriure sorneguer i triomfant.

I ja és setembre. Et veus obligada a llençar les sandàlies perquè ja has gastat la seva sola i és impossible fer-les netes després de tanta pols acumulada. Sempre has pensat que l’estat del calçat d’estiu a finals de setembre defineix la intensitat amb què has viscut els que, per a tu, són els millors tres mesos de l’any. Comences a desar les samarretes de tirants a l’armari i, amb recança, tornes a treure els texans llargs del prestatge. Fa tres mesos, quan comptaves els caps de setmana d’estiu et vas adonar que n’hi havia poc més de deu i que la meitat ja els tenies ocupats amb plans de tota mena per fer amb la família i les amistats. L’altra meitat sols improvisar-la. Amb la mateixa rapidesa d’un avió que estén ple de passatgers que se’n van de viatge, l’estiu ja és finit. I tu, mentre et tornes a posar el pijama de màniga llarga i pantalons llargs que has rescatat del fons de l’armari, deses els records de cada moment viscut a sota el coixí encara fred de tanta vida i energia que has desprès… i t’adorms dolçament enmig d’un flashback de mil instants, nits, sopars a la fresca i remullades a la platja. Ja només queden nou mesos.

Helena