Dijous llarder

El dijous llarder, botifarra, botifarra.
El dijous llarder, botifarra menjaré.
I si no n’hi ha prou, una truita, una truita.
I si no n’hi ha prou, una truita de dos ous.

Normalment, en un dia com avui ens carregàvem la motxilla a l’esquena i ens endinsàvem en una jornada plenament excursionista pel nostre entorn privilegiat: el Montseny. Viatjar a casa sempre és un plaer; quelcom que potser hauríem de fer més sovint per adonar-nos de la sort que tenim de ser d’on som. El dijous llarder era un d’aquells dies marcats al calendari que no podíem deixar escapar i que tant alumnes com mestres esperàvem amb ganes.
L’excursió solia durar tot el matí i, en qualsevol moment, cantàvem amb delit la típica cançó que ens acompanyava durant tota la caminada. Aquest dia era una mena d’impàs entre l’hivern gelat que començàvem a deixar enrere i la florejada primavera que s’acostava. I això es notava en l’energia de tothom.

Però, sens dubte, el millor moment del dia era el dinar: asseure’s terra enllà, desembolicar l’entrepà i assaborir aquella llonganissa, botifarra o truita feta amb tant d’afecte pel pare o la mare. Sempre vaig trobar que era un pecat portar carmanyola un dia com aquell. Un bon entrepà amb tomàquet i botifarra donava mil voltes a qualsevol plat de pasta i el iogurt de després! L’autenticitat d’aquell dia estava en la senzillesa i la puresa d’un acte totalment terrenal i que et feia sentir alliberat de la quotidianitat.

Avui he enyorat celebrar el dijous llarder. L’he trobat a faltar molt. Sobretot quan he estat conscient que fa molts anys que no segueixo aquesta tradició… M’he adonat de la importància de seguir aquest tipus de festivitats que celebrem des de la infància i que quan ens fem adults deixem enrere. Però potser és que, en realitat, he tingut nostàlgia d’aquells dies en què ser una nena innocent i encara no corrumpuda pel meravellós món dels adults era el tresor més preuat de tots. 

Helena