“I caminem per poder ser
i volem ser per caminar”Lluís Llach, Venim del nord, venim del sud
“Fotografiar és posar el cap, l’ull i el cor en el mateix punt de mira”. D’aquesta manera és com Henri Cartier-Bresson definia la seva manera de percebre la fotografia. Tot pacientment esperant el kairós (el moment oportú, l’ocasió perfecta i l’instant decisiu que interromp el desenvolupament continu i lògic de les coses) per disparar el seu flaix es va convertir en un dels fotògrafs més influents del segle XX.
Aquesta afirmació del fotògraf em va fer pensar més enllà de la fotografia com a disciplina artística en si, i vaig reflexionar sobre la realitat que vivim. Així que un dia de la setmana passada mentre em dirigia a la feina vaig decidir convertir-me en voyeur i observar molt atentament al meu voltant focalitzant-me en les persones que caminaven a prop meu. Només em van caldre vint-i-cinc minuts per adonar-me que ens passem la vida deambulant pels nostres carrers, a vegades, sense saber ben bé cap a on ens dirigim.
Vaig observar que hi ha qui camina xafardejant el mòbil, segurament, el whatsapp o les xarxes socials. Aquests mateixos són capaços de caminar durant dos o tres carrers xatejant i esquivant tota mena d’obstacles sense aixecar la vista de la pantalla i els passi res. Val a dir que aquesta tipologia són els més freqüents a arreu.
També podem trobar persones caminant a passos de llebre, algunes intentant no trepitjar les juntures de les llambordes i d’altres amb la mirada a l’infinit i evadides del món dirigint-se al seu destí final. Aquesta és, ni més ni menys, la típica caminada de les 8 o les 9 del matí quan tothom va cap al seu lloc de treball. I després hi ha un tipus de caminant que sempre m’ha fascinat i he trobat interessant: el que llegeix pel carrer. Una vegada ho vaig provar amb un llibre que realment em tenia molt enganxada i vaig durar quatre passes… Era incapaç de concentrar-me en la història i caminar fins al meu destí al mateix temps.
Però també vaig percebre un caminant que encara m’agrada més: el turista que camina amb el mapa a la mà i observa atentament -i de veritat- tot allò que l’envolta. El turista es perd i es troba enmig d’un paisatge desconegut, li interessa vertaderament allò que veu i es fixa cap a on es dirigeix. Mai abans m’havia plantejat aquesta qüestió fins que em vaig fixar en uns guiris que observaven embadalits la Catedral de Barcelona. Sí, ja ho sé: una gran majoria de turistes fan la típica fotografia de rigor, guarden la càmera a les seves motxilles i s’obliden d’aquell edifici, carrer o estàtua per sempre més. Però jo us parlo de les persones que viatgen i es queden amb l’essència de tot allò que veuen, observen i viuen amb els cinc sentits tot el que els rodeja. Per a mi, aquest és el vertader significat de viatjar i, de fet, crec que hauria de ser una forma de viure, fins i tot, en el nostre propi entorn. En aquell precís instant em vaig adonar amb un regust amarg de vergonya i ràbia que jo mateixa cada dia passo per davant d’aquesta catedral i, dos anys després de treballar just al costat, encara hi he de posar els peus…
Potser estaria bé que, de tant en tant, nosaltres mateixos ens convertíssim en persones foranes i contempléssim amb més amor, interès i espiritualitat tot allò que ens rodeja. I si deixem els mòbils, els llibres, les llambordes i alcem la mirada per percebre la nostra realitat? Serà llavors quan potser apreciarem amb el cap, els ulls i el cor i de debò el canvi de les estacions als carrers pels quals cada dia passegem, els edificis, les escultures, els parcs i jardins, les cases modernistes amb vitralls excepcionals que ens passen inadvertides, les espècies d’arbres que tenim a sota de casa i de les quals ni en sabem el nom, els ocells que volen i piulen sobre els nostres caps…
Fem-nos un favor: convertim-nos en turistes i viatgers de casa nostra i gaudim-la des d’una distància suficientment llarga per captar-ne l’essència però, alhora, prou curta per sentir-nos-la encara més nostra.
Helena
Paraules de Troia 
One thought on “Viatjar a casa”