Lluna plena

“Una nit de lluna plena
tramuntàrem la carena
lentament, sense dir re.
Si la lluna feia el ple
també el féu la nostra pena.”

Corrandes d’exili, Pere Quart

Agligile, juliol 1999

Et veig corrent sense sabates sota el sol punyent i insuportable del desert. T’imagino feliç i somrient terra enllà tocant el teu tam-tam mentre taral·leges i cantes una d’aquelles cançons que mai vaig arribar a entendre però que ens feien ballar a la meva habitació i de la Núria.

Reculo en el temps, i et veig espantada davant les escales de casa: mai n’havies vist unes de tan llargues. Com tampoc havies vist mai el mar, ni una piscina. Encara que per tu fos pràcticament impensable i inimaginable, tanta aigua junta era possible, i tu la tenies davant dels teus ulls foscos, penetrants, innocents i somiadors. Puc veure’t tota emocionada sortint del bar del poliesportiu corrent cap a les piscines fent voleiar aquell vestit negre de flors que era meu i que, finalment, va ser teu. De sobte, sento com truques al timbre de casa, despenjo i respons: «Nasatres» –nosaltres–. I sento repetides vegades la teva veu fina i aguda dient «jo, tampoc» quan volies dir que tu també.

Encara ara, quinze anys després, em sorprèn la teva capacitat enorme d’entendre la nostra manera de viure o, com a mínim, la teva rapidesa per adaptar-t’hi malgrat els cents de quilòmetres que et separaven de la teva família.

En canvi, em costa imaginar-te d’adulta, perquè en el meu cor i en el meu record sempre seràs una nena. La nostra nena del desert. La nineta del Sàhara d’incerta edat i d’energia insuperable.

Avui, Agligile, hi ha lluna plena. Aquesta nit brilles amb força. Sortiré al balcó, t’abraçaré i acaronaré aquella pell tan bruna i tan suau. Et pentinaré aquells cabells impossibles i esquerps, i et tornaré a donar aquells pantalons meus preferits que vaig voler que tinguessis tu perquè no m’oblidessis. Ho faré com tantes altres vegades faig en secret perquè sé que, almenys, aquesta llum sí que és compartida i és per sempre.

Andreu, Agligile i Helena, estiu 1999

Agligile i papa, estiu 1999

Helena, Agligile, iaia Rita i Núria, estiu 1999

Mama i Agligile a la platja, estiu 1999

La meva família, 10 d’agost de 2000

Helena

P.D.: La qualitat de les fotografies és força dolenta, però creia indispensable mostrar-vos-les perquè poguéssiu entendre una mica millor què significa l’Agligile per a nosaltres.