Construint murs

“Van deixar-ho tot, el cor encès pel món
per les parets de l’amor sobre la pell.
Eren dos ocells de foc sembrant tempestes;
ara són dos fills del sol en aquest desert.”

Camins, Sopa de Cabra

Aquesta és la continuació de la primera part del relat que podeu llegir clicant  aquí.

 

En Thomas va arribar xop a casa. La seva dona, la Lisa, l’esperava asseguda al sofà absorta en els seus pensaments, nerviosa i plorosa. Mai s’havia sentit tan abandonada com aquell matí plujós a Alexander Platz. Durant tota la tarda havia fet esforços per intentar entendre per què el seu marit, de cop i volta, s’havia aixecat de la cadira i havia començat a córrer com si no hi hagués demà. No hi havia dubte que si s’havia deixat el paraigües era perquè alguna cosa realment important havia passat. Davant la perplexitat del moment, va decidir seguir-lo tot cridant-lo sense obtenir cap resposta. Havia hagut de fer marxa enrere quan el va perdre després que girés una cantonada i el delirant trànsit li fes perdre la seva pista. Atònita i fora de lloc va posar rumb fins a casa seva.

Mentre la Lisa es trobava sola i perplexa enmig de Berlin, en Thomas corria amb pas feixuc darrere la Johanna. Va necessitar tres minuts de cursa continuada a contracorrent, esquivava persones, ciclistes i tota mena d’obstacles per aconseguir atrapar-la.

IMG_20170414_161634
Mur de Berlin, 14 d’abril de 2017

Finalment, es van trobar davant per davant per primera vegada després de trenta-dos anys. Les seves mirades es van creuar. Tenien la mateixa expressió, però no hi havia dubte que alguna cosa havia canviat en la manera de mirar-se. Tants anys esperant aquell moment i no van saber tenir una conversa més enllà de “Com estàs?” i “Què n’és de tu?”. Va ser la conversa més difícil de les seves vides. Com podia ser que tanta màgia i tant d’amor s’haguessin apaivagat? Ell havia estat tot aquest temps buscant-la, acariciant-la en els seus somnis, convençut que continuava enamorat d’ella com el primer dia… i ara que la tenia a pocs centímetres s’adonava que, en realitat, estava dret sota la pluja parlant amb una desconeguda. I ella, tantes llàgrimes vessades i tantes cartes que havia escrit per enviar-les a un destí inexistent… S’havia creat una distància ara ja indestructible. Es trobaven tan a prop i alhora tan lluny… Un mur els havia separat tres dècades enrere. El mateix mur emocional que ara els separava i que no podien creuar.

En aquell moment en Thomas es va adonar que trobar la Johanna havia estat necessari per tancar un capítol realment intens i important de la seva vida. Va ser conscient que tota la força i voluntat que havia dipositat per retrobar-se amb ella era un símbol de resistència a aquella paret de formigó. La crueltat d’aquell obstacle que s’havia interposat en la seva unió mantenia viva aquella flama. Ara, però, la flama ja no era d’amor. Era el rebuig a una època grisa i fosca d’Alemanya, la ràbia a una separació política i social absurda que havia destrossat qui sap quantes històries com la seva… Per a ell, la Johanna significava recuperar una mica d’aquells anys en què regnava la pau i la innocència en els seus cors i que van perdre sobtadament. Una pau que, casualment, al final havia acabat trobant en la Lisa.

La Johanna va abraçar en Thomas, el va besar i es va acomiadar d’ell. Necessitava aquella abraçada. Aquell petó. Volia sentir per última vegada aquella calidesa que tant l’havia reconfortat quan era joveneta i que li havia estat robada sense permís i de manera injusta. Ho volia perquè sabia tan bé com ell que tot allò que havien compartit ara ja només formava part del record, però necessitava tancar aquella porta. Trobar-se els havia servit per passar pàgina. Per tancar ferides. Els va fer més forts i els va permetre tornar a casa amb la seguretat i la convicció que, malgrat tot, eren qui volien ser i n’estaven orgullosos. Va ser un adéu trist i amarg. Trist per tot allò que no va poder ser i que sabien que sempre trobarien a faltar. I amarg per deixar enrere un amor que havia acabat de manera obligada i que ara ja no sentien.

IMG_20170414_162656
Mur de Berlin, 14 d’abril de 2017

El cor d’en Thomas va bategar amb força quan va entrar al menjador de casa seva i va veure la Lisa asseguda al sofà amb la mirada perduda. Va ser aleshores quan va saber que tota aquella aferrissada recerca li havia servit per veure que tots aquells anys no havia fet res més que buscar allò que havia tingut a casa, davant dels seus ulls des de feia més de vint anys: l’amor. S’estimava la Lisa i entre ells no hi havia murs que valguessin. Si la Johanna era símbol de nostàlgia i pèrdua, la seva dona era la troballa, l’esperança i el trampolí per saltar murs i adversitats.

Tanmateix, aquella nit, en Thomas i la Johanna es van adormir pensant en aquell “i si…” que mai va ser i que tants anys havia interromput els seus pensaments. I és que, tot i que havien decidit enterrar aquella incertesa en el fons dels seus cors, la seva història perduraria per sempre de manera ferotge i inevitable a la memòria d’aquells que havien estat víctimes del mur de la vergonya. D’un mur fruit d’una repressió política que va sacsejar un país i una època.

FI.

Helena


Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s