Paraules de comiat

“Imagina que gira el món sencer
i a la ciutat dels adormits la son fuig per sempre, ve i va,
una veu rebel que la guitarra farem lliure per sempre,
roba estesa i arrels,
una cançó ressona a Barcelona encara i per sempre, ve i va.”

Batega, Txarango

Rajoles hidràuliques del pis de Barcelona

Caminava pausadament i amb un sentiment de tristesa per última vegada per aquell terra de rajoles hidràuliques que durant quasi dos anys l’havia acompanyat cada dia. Estava apunt de dir adéu a un pis tranquil i ple d’energia positiva, tal com eren els que durant uns mesos havien estat el seu company i la seva companya. Abans d’obrir la porta i carregar les últimes caixes i maletes a l’ascensor, va necessitar respirar fons i empassar-se les llàgrimes que estaven apunt d’apoderar-se d’ella. Després, aquella porta robusta i pesant es va tancar darrere seu per deixar enrere un munt de records que quedarien en aquelles parets per sempre.

Un cop al carrer, un vent fluix li va despentinar subtilment el serrell i es va adonar que, justament, aquelles ventades que li electritzaven els cabells eren una de les poques coses que no enyoraria de Barcelona. I ja amb la maleta i les caixes a dins el cotxe, i mirant silenciosament per la finestra, s’acomiadava d’aquells carrers típics de l’Eixample que al començament confonia i veia tots iguals. Era un adéu amb recança i nostàlgia per deixar aquella ciutat que finalment havia considerat casa seva, però amb les bones vibracions i l’empenta necessària per encarar el seu nou futur.

Barcelona des dels Búnquers del Carmel (juliol 2016)

Qui li hauria dit a ella -que té un esperit i autenticitat tan de poble- que enyoraria la capital catalana, els seus racons, els seus bars, anar al teatre, els seus museus, l’ambient sempre permanent als carrers i a les places… Però, per sobre de tot, trobaria a faltar els seus companys i companyes de feina, que aleshores ja s’havien convertit en els seus amics i en la seva família a Barcelona, amb els qui junts són una pinya. Enyoraria els riures, les cerveses després d’un dia feixuc i la bondat que tant els caracteritzava. Els enyoraria perquè sabia que enlloc del món trobaria algú com ells amb qui compartir el seu dia a dia en un lloc tan rutinari com ho és la feina. S’emportava el millor de cada un, tot allò que no estava escrit i que ella havia admirat tantes vegades.

Equip de l’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona (agost 2016)

Hi ha portes difícils de tancar malgrat saber que s’obren unes quantes finestres, i  aquella n’era una. És conscient que la vida són capítols que comencen i acaben, i que ara tocava iniciar-ne un de nou a prop dels seus amb l’aire pur del Montseny i la boira de la plana selvatana. Deixeu, però, que com a mínim avui, ella que viu les coses tan intensament, se senti una mica buida i faci front a aquesta contrarietat emocional que a vegades et dóna la vida.

A reveure, Barcelona! Ens retrobarem ben aviat!

Helena (alias Destroyer de l’arxiu)