«La remor del torrent l’envolta i l’acarona, la transporta… Sent com el desig d’apropar-se a l’aigua li puja pels peus, com una marea, i li arriba al front. I l’embriaga i el cos li pessigolleja, i tota ella tremola, i finalment ho fa: es llença al riu.»
Pell, escates i altres camises de força, de Gemma Santaló (Ed. Trípode)
No soc d’aquestes persones que pensa en el mar i el seu univers es transforma. No soc d’imaginar-me un prat verd i assolellat i sentir-me plena de pau. Pot semblar estrany d’algú introspectiu com jo, que treballa amb el poder de les paraules per crear imatges. Soc de tocar, d’abraçar, de sentir. No tinc en ment unes vacances ideals ni tampoc m’he plantejat com seria el meu paradís perfecte. Potser amb un bon bol de crispetes i un parell de llibres mentre em gronxo en una hamaca. No tinc clar si al Montseny o a la Costa Brava. O en un jardí parisenc dels anys vint. Si em pregunteu què m’emportaria en una illa deserta, estic segura que no hi faltarien ni un raspall ni unes magdalenes. Ni tampoc un bolígraf ni una llibreta. Sé que cap número em donarà sort, però probablement us diria el dos perquè un dia, per atzar, vaig decidir que fos aquest. Tampoc no tinc cap color preferit, tots m’agraden, tot i que sé que no escolliria mai el gris o el marró. I em pregunto per què he de triar una cosa de totes aquestes si puc tenir-les totes. Per què he de dir una imatge que em transmeti calma si mentre escric aquestes línies el cap em porta del desert del Sàhara als gorgs de la Garrotxa sense aturador ni tenir temps d’assaborir cada lloc perquè tots em fascinen a parts iguals i soc massa impacient per quedar-m’hi gaire estona i perdre’m l’essència de l’altre.
Tot i que, ben mirat, potser sí que hi ha una cosa que faria sempre, sense interrupció: em quedaria hores, mesos, anys, sota l’aigua. Però només sota l’aigua ben calenta de la dutxa. És igual si és estiu o hivern, l’important és que sigui ben calenta i que em vagi mullant tota. A poc a poc. És com si fos l’única cosa que tingués permís per tocar tots els racons del meu cos, sense témer res. I és curiós perquè adoro tant l’aigua calenta com odio la dels parcs aquàtics. No suporto que m’esquitxin quan la indecisió no em deixa posar al mar gelat. No m’agraden els jocs d’aigua, ni anar en barca ni mullar-me quan plou. En canvi, la dutxa és el meu refugi. És l’únic lloc d’aquest món que em permet tenir-ho tot perquè quan tanco els ulls l’aigua em banya de records i em despulla de tristeses i incerteses. M’inspira. Allà no necessito números de la sort perquè estic desproveïda de supersticions. Ni tampoc cap color perquè el baf se’ls endur tots i els fa invisibles. Sota el raig gairebé bullent de cada matí em sento lliure de toxicitats i errors perquè veig com s’escolen pel desguàs per no tornar mai més. Em sento heroïna de cada èxit humit que arruga els dits de saviesa i els fa experts. Preparats per construir una illa deserta rere l’altra plenes de llibres i crispetes; de bolígrafs, magdalenes i hamaques amb prou balanceig per llançar-me de les Agudes al cap de Creus mentre de camí em confonc entre la lava i la sorra fina i faig una parada a Montmartre.
Helena
Paraules de Troia 