Records d’una neta

Tu també encara els sents?

«Tu també encara els notes a prop?

Tu també encara creus que,

de tot el món, els nostres eren els millors?».

Casa en venda, Els Amics de les Arts

Il·lustració de Francisco Alcántara (Falcant)

Fins fa uns dies em pensava que la tangibilitat era la prova irrefutable de l’existència, que ser o haver estat depenia de tot allò que hem estat capaços de deixar en vida. Creia que no tenir res teu, iaia, m’allunyava de tu i et feia invisible. Potser és que la peça d’escacs que conservo de l’avi no és prou extensible per tenir-te també a tu. A ell el guardo, el noto a cada ribot del taller, a cada porta de casa els pares, a cada flaire de fusta i cola blanca. Tu te’m vas escapar. Ara ets massa volàtil i em semblava que no tenia prou força per enlairar-me i tocar-te. Però he descobert que encara em queden els dijous d’arròs a la cubana, fanta de llimona i Bonanza. Sento l’olor de les teves gallines allà on ara hi ha el meu roser. M’he adonat que penso en tu cada vegada que faig una queixalada en un dònut i que et percebo en totes les àvies de cabells blancs ben pentinats. Et veig en la meva mare. I en la meva tia. I si veig un telèfon d’aquells d’abans, els que els havies de fer una volta de gairebé tres-cents seixanta graus per marcar el número zero, també penso en tu. I si aquest telèfon és vermell, la ment de seguida em transporta al sofà de casa vostra. He descobert que és possible viure’t encara ara, divuit anys després que morissis. Que haver viscut més anys sense tu que amb tu m’ha fet òrfena d’àvia, però filla i neta dels records. Ara sé que es pot tocar amb els ulls, veure amb les mans i sentir amb cada part del cos. Que no haver estat a temps d’acomiadar-me de tu és la part menys important de totes. Perquè allò que dona sentit a tot el que vam ser són tots aquests pedaços compartits durant onze anys i que ara em dedico a anar ajuntant de mica en mica. Potser amb la cola blanca del taller de l’avi, o potser amb cada cançó teva que ressona a dins meu. Perquè sé que mentre jo hi sigui, tu també. Vet aquí el valor dels records, això tan intangible però tan nostre. Això que ens fa ser sense ser-hi. Que ens revoluciona i ens trenca. I que a vegades ens troba per reconstruir-nos i quedar-se.

Helena