Exèrcit lila

«És el control exercit sobre nosaltres el que és violent, aquesta facultat de decidir en lloc nostre el que és digne i el que no ho és».

Teoria King Kong, de Virginie Despentes (L’Altra Editorial)
Tres Voltes Rebel

Ho veus tan clar que fins i tot sembla real.

Camineu. Us costa perquè carregueu el pes de massa culpa injusta, d’esvorancs plens d’impotència, ràbia i rancor. Però malgrat aquesta llosa, no us detureu. Teniu clar el destí, no pot ser cap altre; com tampoc podia ser cap altra la companyia que us estreny. No busqueu compassió. Ara ja heu transformat els ofecs en crits; brogits que, gairebé, han destruït els barrots que us feien presoneres. Els vostres peus, fatigats de tant caminar, continuen avançant. I les vostres mans, desgastades de desembeinar espases, s’enllacen les unes amb les altres. Encara en queda alguna de lliure per sostenir les pancartes combatives que proclamen sororitat i revolta. Us perdeu en un bosc ple de fulles que banyen casa vostra, i us atureu a la llera del riu. Despullar-vos us permet deixar enrere les pors. Us traieu de sobre el menyspreu, tot allò que us invalidava i anul·lava i que sovint continua esgarrapant-vos la pell. I tot plegat ho continues veient com si fos aquí i ara, nítid. Feu desaparèixer la foscor dels carrers estrets, les cantonades enemigues i la sang que heu perdut a regalims. I us llenceu a l’aigua per vestir-vos de compromís. De feminisme. Juntes. La notes, l’aigua; la seva fredor és ben de veritat. Us convertiu en navegants d’un riu que escup un cabal gelat i apressat, impacient per desembocar en un abisme lila. Ho heu deixat tot per submergir-vos en un no-res imprecís, però que sabeu que no pot ser pitjor que el present. Esteu preparades per iniciar la marxa i acollir totes les que falten, sense excepció. I serà llavors, un cop hagueu salvat l’últim alè oprimit i us hagueu nodrit de les ànimes que ja no tenen veu, quan la veureu a l’horitzó: la llibertat.

Que ingènua. Sempre ho has estat. Just en aquest moment, abans d’arribar al destí, les teves parpelles tremolaran i voldran obrir-se. S’hi resistiran. No voldràs despertar-te perquè tornar és massa dur. Obrir els ulls és aterrar en un món que us trinxa i us esgota. Però encara que et pesi, saps que no pots viure per sempre atrapada en un somni. Ostres!, ho teníeu tan a prop… Tant, que des d’aleshores vius esperant la nit i el coixí que cada dia et retorna la pau i la justícia.

Helena


Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s