Un arbre al jardí

«I l’aire duia olor de la matinada, que és una olor sense gust, com l’aigua, tan bona que no saps com explicar-la, i duia el soroll de les branques dalt dels arbres i dels ocells contents i cantadors.»

Canto jo i la muntanya balla, d’Irene Solà (Anagrama)

sdr
Vidreres, maig 2020

Ella no ho sap, però tot sovint passo per davant de casa seva per observar-la mentre rega, concentrada, l’arbre del jardí que té plantat en un racó assolellat. Gairebé cada dia la veig amb els cabells recollits de qualsevol manera i un caminar lleuger. Em fixo en els seus moviments, ràpids, precisos i segurs, i en l’aigua que gota a gota cau sobre la terra assedegada. Em sento afortunada de ser testimoni del creixement d’aquest arbre i de la senzillesa i tendresa que l’han fet créixer esplèndid i sumptuós. És una imatge que tinc gravada a la retina, que conservo i que faig aparèixer quan el cor em demana la companyia de persones terrenals com ella. Perquè sí, ella és així, terrenal. No correspon al tipus de noia enlluernada per somnis impossibles o il·lusions que li ennuvolin la ment. Sap que la certesa de les coses es palpa amb les puntes dels dits i prefereix allunyar-se d’esperances falses i promeses a mig complir. Passeja per la vida amb cautela i sense fer gaire soroll, però conscient de deixar petjada sobre la sorra molla. Vol ser-hi, i sap com ser-hi. I té molt clar per a qui vol ser-hi i per què en certs moments decideix desviar-se d’alguns camins. Porta el timó de la seva vida i, com tothom, també ensopega. Quan ho fa, sap com redreçar la ruta, tot i que sé que pateix en silenci, amb les entranyes remogudes i un temor tímid però present que de tant en tant fa el niu entre les branques sofertes de l’arbre del jardí.

Avui, mentre la guaitava d’amagat rere les bardisses, he pogut captar la tornada de la cançó que cada matí s’escapa dels seus llavis: «L’arbre de l’amistat brolla, creix i es fa perenne». I per fi ho he entès. Ara sé per què diposita tant d’amor a regar-lo. He entès per què és tan especial i què la fa tan sàvia: la capacitat que té per mantenir i cuidar l’amistat, la importància de les petites coses i les persones, i també per desempallegar-se de tot el que esgota i es fa caduc. L’habilitat, no sé si innata o treballada amb els anys, de saber escollir com, quan i a on. I per què.

I jo voldria ser aquest arbre per sempre. I tot el tronc. I tota la lleialtat i la confiança d’entre la seva escorça. I tota la complicitat trapella que viu entre les fulles verdes i capritxoses de primavera. També l’aigua dolça que el fa créixer i el manté en vida. I totes les formigues que s’hi perden fent-li pessigolles per no sortir-ne mai més. Vull ser l’arbre centenari d’aquest jardí remot d’aquesta època remota.

Helena


Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s