L’ingredient secret

«Dies que em toquen el cor,
petites carícies que em treuen la por,
instants que encadenen les penes,
bocins de tu que em fan millor».

Bocins de tu, Els Pets

dav
Quadre de bertu&tuki

La meva mare tenia un sac una mica misteriós guardat al rebost de casa, però durant molt de temps em va passar inadvertit. Era allà, a la cantonada més allunyada de la porta d’entrada, en un racó, sempre pendent dels meus moviments, com si esperés el moment exacte per ser obert. Amb els anys va anar quedant cobert de pols fins a convertir-se en la típica nosa que fa mandra treure i que mantens al seu lloc perquè, en realitat, el teu subconscient ja ni la veu.

Un dia, amarada de solitud i confinament per culpa d’un virus que provenia de qui sap on, alguna força exterior em va empènyer a deslligar el llaç malgirbat que mantenia el sac tancat. En aquell moment vaig maleir per enèsima vegada la meva dèria quasi innata de mossegar-me les ungles, les necessitava per desempallegar-me d’aquell nus perquè malgrat tenir les tisores a la vora, alguna cosa em deia que havia de desfer el tros de corda amb la mateixa cura que havia estat lligada. Un cop obert, una aura em va embolcallar l’ànima i una flaire dolça va impregnar tot el rebost. A partir d’aleshores, vaig començar a consumir-ne el contingut a peces petites, com quan obres la nevera i cada hora vas trossejant la rajola de xocolata fins que de cop, goita tu!, ja no en queda. Sí, en una sola tarda vaig menjar-me tot l’amor que a la meva mare li havia quedat per repartir-me. La veritat és que vaig dubtar entre devorar tota aquella estima de mica en mica i assaborir-la lentament amb el pas dels dies, o deixar-la fondre sobre la meva pell d’un sol impacte, de cop. I mira que n’era, de gros, el sac, però els meus intents de racionar tot el que hi havia a dins van ser en va, estava ansiosa i allò era massa deliciós i autèntic per no ser menjat en qüestió de poques hores. Era tan de debò, aquell gust. L’havia ben oblidat. Feia massa anys que m’havia acostumat a una enyorança feréstega que, ves per on, només podia ser guarida amb una bona dosi d’amor que jo mateixa havia abandonat sota les lleixes dels pots de conserva que guaitaven de reüll, i amb enveja, un sac sense data de caducitat.

Mentre escurava els últims bocins i amb els dits molls de tant llepar-los, em vaig adonar que ni amb deu sacs més acabaria mai tipa de tant d’afecte. Em preguntava una vegada rere l’altra com havia pogut prescindir de tot aquell amor tan vívid d’una mare ja morta però que, conscient del buit que deixava, encara havia tingut temps d’emmagatzemar quilos i quilos d’aquella delícia a trossets per ser descoberta algun dia. Em vaig prometre que mai més no escatimaria les abraçades i els petons que en temps passats havia contingut inútilment o per vergonya, i que les portes de casa meva estarien obertes de bat a bat per deixar entrar totes les carícies que, silencioses o no, s’encarregarien d’espolsar pors i recances i de nodrir tots i cada un dels indrets del meu cos.

Helena


Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s