Som motor

«És el control exercit sobre nosaltres el que és violent, aquesta facultat de decidir en lloc nostre el que és digne i el que no ho és».

Teoria King Kong, de Virginie Despentes (L’Altra Editorial)

btr
Il·lustració: La nit de paper (Anna Gelats)

L’any passat, el que aleshores era el meu cap ens va qüestionar a mi i a les meves companyes que escollíssim fer vaga el 8M. Primer de tot, quan ens va veure a totes juntes dirigir-nos cap a ell, ens va mirar amb cara de circumstàncies i, com si fóssim un motí de guerra a punt de treure l’artilleria, ens va dir que li fèiem por, que ja veia a venir què volíem dir-li, com si fos quelcom molt excepcional. I, de fet, per a ell ho era, perquè és el típic cap poc amant d’un equip de treball que fa pinya per un objectiu comú, se sent amenaçat. Uns dies després, en una reunió tots junts, quan es va assegurar que tenia la resta de nois a prop, possiblement per buscar la seva complicitat —que, per cert, no va acabar trobant del tot—, amb l’arrogància pròpia d’un senyor poderós ens va dir que no entenia per què s’havia de fer vaga cada 8 de març, que no acabava de veure clar que s’hagués agafat per «norma» això d’aturar la nostra activitat laboral aquest dia, perquè com que les vagues tenen una connotació de conflicte entre treballador i empresari, no voldria que es malinterpretés el motiu pel qual nosaltres aquell dia decidíem no anar a treballar. Hi va afegir, també, que donava per fet que la vaga no la fèiem perquè a la nostra feina s’hagués produït algun episodi masclista. Us podeu imaginar la meva cara en sentir aquestes paraules: un poema, ja que aquesta afirmació sempre m’ha semblat d’una ignorància i aberració absolutes per dos motius: el primer, perquè no em fa falta haver patit una situació masclista per solidaritzar-me amb cos i ànima amb les companyes i amigues que sí que n’hagin pogut patir. Se’n diu sororitat. Justament, les vagues també són això: solidaritat, acolliment, comprensió, lluita per unes millores, en aquest cas, els nostres drets i deures com a treballadores, sense distinció de classe ni procedència. I el segon, perquè puc afirmar-li que sí, que a aquella feina, a «casa seva» —tal com em va dir el dia que va embogir de gelosia i va decidir fer-me fora per despit—, he viscut alguna escena que ha afectat la meva persona com a dona i com a professional. Tot això ens ho va dir com si ens perdonés la vida i ens fes un gran favor per permetre’ns faltar al lloc de treball. És clar, resulta que la majoria de l’equip érem dones i quedava demostrat que durant aquella jornada l’activitat de l’empresa quedava força parada sense nosaltres. Precisament és això el que volem demostrar en un dia com avui: que som motor, que sense nosaltres el món també s’atura. Però reconèixer la nostra tasca i fer-nos mereixedores de tot el que hem aconseguit suposo que és demanar massa a segons qui. El més curiós és que estem parlant d’un senyor que a cada convocatòria de vaga per als presos polítics era el primer de baixar les persianes i de ser a primera fila a les concentracions i manifestacions a favor de la seva llibertat. I, escolta’m, que consti que trobo perfecte i de justícia que es facin aturades per als presos, jo m’he sumat a totes i cadascuna d’elles; per això em sembla totalment injust i fora de tota lògica que aquest mateix algú no sigui capaç de veure que la problemàtica del sistema patriarcal és prou important i ens afecta amb suficient força com perquè les dones decidim fer vaga el 8 de març. Per a més inri, hi hem de sumar que totes aquestes situacions es produïen en una editorial. Sí, un sector que, d’entrada, sembla que hauria de ser prou coherent i respectuós amb els drets de tothom; que hauria d’estar governada per l’ètica i que entén la «cultura com a motor de progrés», que diu ell. Doncs jo, de tot això, en dic hipocresia, pura façana —no estic posant a totes les editorials dins el mateix sac, per suposat.

M’entristeix profundament viure situacions com aquesta. I, sobretot, em fan sentir impotència per no haver estat prou capaç de plantar cara quan tocava. Amb el temps vaig aprenent que no és culpa meva, que la intimidació que et pot arribar a provocar el teu cap perquè es creu superior és tanta que de sobte els teus valors i principis es fan petits, ajups el cap i dius que sí. Després, arribo a casa, serro les dents i recito en veu alta i de manera desordenada tot allò que hauria d’haver dit, començo a destil·lar tota la ràbia que he sentit i a la qual he posat fre just quan la meva dignitat trucava a la porta. Potser precisament és per tota aquesta evolució personal i consciència que vaig prenent dia rere dia que com a dona, treballadora, professional i companya de les meves companyes continuaré manifestant-me cada 8 de març. La vostra por de sentir-vos trepitjats pel nostre talent i la nostra vàlua és la força que m’empeny a sortir al carrer tenyida de feminisme. I ho seguiré fent fins que se’ns prengui seriosament; fins que la nostra voluntat, la nostra lluita, les nostres qualitats i els nostres drets deixin de ser qüestionats i posats en dubte. Perquè, mal que us pesi, formem part de l’engranatge i ara ja no hi ha res que ens freni.

Helena


Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s