Blanc esperança

«¿Quina realitat perseguia si s’entestava a no abandonar la seva ficció particular?».
Novel·la, de Pol Beckmann (Quaderns Crema)

davEstava acostumada a teclejar de manera accelerada, amb un ritme frenètic. Sempre havia escrit sense parar i ho havia aconseguit fer a una velocitat extraordinària malgrat no haver controlat mai la mecanografia. Però no necessitava dotar-se d’aquest art, perquè els seus dits índexs mai no l’havien deixat sola i, amb el pas dels anys, havia après a acompanyar aquest moviment amb tots els altres i inclús a desviar la vista del teclat sense equivocar-se de lletra o signe. Tanmateix, aquella tarda, com poques vegades, els dits no li lliscaven, i si en algun moment ho feien, dibuixaven un continu vaivé de frases inacabades, d’accents fora de lloc i de constants retrocessos amb la tecla d’esborrar. Definitivament es trobava en un atzucac. Com li agradava aquesta paraula! Sonava tan bé: a-t-z-u-c-a-c. Però li feia tanta por sentir-la i, encara més, experimentar-la… I, ves per on, ara feia massa hores que estava encallada en aquell capítol, un dels més importants de la novel·la: el de la presa de decisions. El capítol dels plors, la ràbia i la impotència. El de la solució. I no aconseguia sortir-se’n. No s’inspirava. No trobava les paraules idònies per fer avançar el protagonista, per fer-li articular els sentiments i emocions en aquell full que havia quedat travat i a anys llum de convertir-se en el clímax esperat. Però realment allò era la síndrome de la pàgina en blanc que ataca la genialitat d’un escriptor durant el seu procés de creació? O lluny de tot això, justament era una pàgina massa plena de gargots i coses per dir que no trobaven la manera de ser expressades i escrites en la prosa poètica a què estaven acostumats els seus lectors? És clar!, era això: enmig d’aquell garbuix, es va adonar que el seu temor no era el carrer sense sortida d’aquell capítol, sinó l’inici del següent, la pàgina en blanc amb la qual toparia quan posés punt final a una acció que havia de determinar la vida del protagonista i que era inevitable des del primer mot que va començar a donar forma a tota aquella història. Tenia pànic del futur del personatge que portava un any i mig modulant, amb qui somiava i conversava cada nit, perquè no estava segura que aquell fos el camí que havia de seguir, que aquell desenllaç tan premeditat i preparat fos el correcte. Sentia que tota la veritat que l’havia mantingut dempeus fins aleshores perdia el sentit i s’esvaïa.
Era més que evident: necessitava una pausa. El cos li ho demanava. No només de l’escriptura, sinó també de la vida: reposar la ment i allunyar-se de la pressió social imposada que li recordava que la seva obligació era esdevenir una escriptora d’èxit que feia dos anys que no publicava res. Sabia que si continuava així el sector editorial no li perdonaria gaires mesos més de silenci i abstinència. Havia de respirar fondo i apartar la mirada d’aquella pantalla farcida de lletres mal col·locades que tant l’absorbia, tenia la certesa que era bo agafar distància per veure les coses amb perspectiva i afrontar-les amb el coratge i la força necessaris. I ho sabia perquè ho havia escrit infinitat de vegades a les seves obres. I ara se sentia patètica per no ser capaç d’aplicar-se aquesta lliçó. No fer res potser l’ajudaria. Dormir. Passejar per la natura i sentir el cant dels ocells. Qualsevol cosa que no fos escriure i la fes aterrar a la realitat. Una realitat que se li havia desbordat.

Quaranta-sis hores després, amb els ulls secs de tant plorar i la ràbia espolsada, quan es va veure prou valenta per desfer tot el nus que la seva angoixa havia creat, per fi va posar el punt a aquelles paraules que tant s’havien resistit; va entendre que la nova pàgina en blanc que l’esperava no la portaria cap a l’abisme d’un capítol per començar, sinó que la novel·la acabava allà, que no tenia cap necessitat de perdre el temps amb encenalls i entretenir el seu personatge principal amb arguments buits. Senzillament, era una pàgina en blanc que significava una nova oportunitat per iniciar més històries: un nou llibre. Si el protagonista seria el mateix i acabaria fent una trilogia, això ja ho decidiria més endavant. Almenys ara ja havia entès que la seva raó de ser no només girava entorn de persones fictícies, crims inventats, enganys i històries d’amor impossibles, sinó que també era escriptora de la seva pròpia vida i que tocava recuperar el rumb amb llapis i paper nous. Fins a dia d’avui el seu refugi havia estat aquell conjunt de vides paral·leles que li pertanyien perquè les havia creat per ser llegides, però havia oblidat que del seu dia a dia també n’era responsable i només ella decidia quan posava punt final a un capítol i quan en començava un altre. Quan hi posava punt i seguit perquè allò continuava o quan i com feia reviure una esperança que durant tantes pàgines es creia perduda. I aquest timó vívid que ara estava disposada a agafar valia molt més que tots els èxits literaris als quals podia aspirar.

Helena


Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s