Adeu

«Did I disappoint you or let you down?
Should I be feeling guilty
Or let the judges frown?
Because I saw the end before we’d begun
Yes I saw you were blinded and I knew I had won
So I took what’s mine by eternal right».

Goodbye my lover, James Blunt

 

Dublín, maig 2014

Aquelles parets pesaven massa. Havien suportat tot l’afecte, els esculls, les alegries i les incerteses possibles, i ara ja només els quedava enderrocar-se. Esmicolar-se per enterrar-ho tot. Feia temps que de manera tímida i discreta, sense dir-s’ho perquè feia massa por i incomodava, anaven recollint bocins de tot allò que ja havia fet el cim i que, inevitablement, ja era a la deriva.
Les maletes recorrien el llarg passadís que tantes vegades havia trepitjat de puntetes per evitar despertar-lo quan arribava de treballar en hores intempestives. Un horari que era difícil d’entendre per qualsevol persona que no es dediqués al seu ofici. Era estrany ser testimoni d’un silenci amarg que no havia estat mai tan punyent com ara, en un lloc on dels plors en feien tendresa i esperança; unes habitacions que havien vist néixer i créixer valors i principis que es conreaven gràcies a converses interminables i somriures sincers. No havien pensat mai que tot allò podia tenir un fi, i encara menys que aquest fi fos resultat d’un amor abandonat de manera inexplicable, per inèrcia, sense rancors ni culpes. Havia passat i ja està. Ras i curt. Tan trist com real. I ara només quedava tancar la porta a totes aquelles veritats i mirades còmplices d’un temps que s’esgota i no perdona. No es va adonar, però, que s’havia deixat dues finestres un xic obertes. Potser és que dins el seu cor encara hi quedava un petit racó per a tota aquella vida que a partir d’ara seria un record.

Helena