Quan només també pot ser encara

«Si et diuen que has de veure el got mig ple,
No t’agobiïs si ara no hi veus res, tu tira’t.
Segueix l’instint que et fa seguir somiant,
És el més important, oh!».

El got mig ple, de Manu Guix

IMG-20190725-WA0013
Fira de la cervesa artesana a Vidreres, octubre 2018

No ho podia evitar: sempre arribava quinze minuts abans a tot arreu i no tenia més remei que esperar-se. Era extremadament puntual i, malgrat que això de vegades pot semblar una virtut, per a ella s’havia convertit en un defecte perquè significava que tindria un quart d’hora —comptant que els altres arribessin en punt, que no solia passar mai— de soledat, de pensar, de fer anar la ment a mil per hora i analitzar una vegada rere l’altra el garbuix del seu dia a dia, el caos al qual havia estat sotmesa des de feia ja massa anys. Normalment, quan arribava l’altra persona, només li quedava mitja cervesa i això volia dir que ben aviat n’hauria de demanar una altra, o potser dues més, perquè les trobades amb la colla solien ser força —tirant cap a molt— duradores. Una despesa que possiblement era innecessària però que l’alegrava. Com sempre, feia cavil·lar el seu caparró, saturat de disgustos i dies grisos, i mira que aquella tarda feia un sol tan abrasador que fins i tot cremava les idees. Se sentia com l’escuma de la beguda que lentament s’anava assecant a les parets d’aquella copa desgastada i tan usada. Ves a saber quants ADNs recopilava aquell recipient, quantes converses, ruptures i borratxeres havia suportat… Solament esperava que com a mínim la meitat de la gent que hi havien amorrat els seus llavis sabessin valorar molt millor que no pas ella el temps que els podia regalar mig got d’una cervesa, un got que ella no podia deixar de veure mig buit tot i els seus esforços per veure’l mig ple. I és que potser, en realitat, la solució era tan senzilla com deixar de veure de manera tan passiva i resignada, i començar a beure i activar-se. Calia canviar el «només queda mitja cervesa» per un «encara puc gaudir-ne la meitat». I si, a més, substituïa cervesa per vida, llavors ja ho tenia tot guanyat.

Així que no va dubtar ni un segon més a beure’s d’un glop la cervesa que li quedava per oblidar aquella vida esquinçada i rebregada, i començar-ne una de nova plena a vessar de tot el sabor que li permetia embriagar-se, ni que fos una mica, de la sort que tenia de viure i, al mateix temps, aprendre a enfrontar totes les mancances i perjudicis que aquell glop impacient li comportaria. Però tant era: per fi de la buidor n’havia fet plenitud.

Helena


Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s