Mitjons foradats

«Quan la mort deixa de pertànyer als altres, és necessari fer-li un lloc amb cura a l’altra banda de l’escull, perquè, si no, n’ocuparia tot l’espai amb absoluta llibertat. Morir no és místic. Morir és físic, és lògic, és real».

Aprendre a parlar amb les plantes, de Marta Orriols (Edicions del Periscopi)

Sentia de lluny el brunzit dels cotxes que de tant en tant passaven pel carrer de casa seva. La llum que entrava per la finestra era neta i pura. Tenia tota la pinta de fer un dia esplèndid i segur que el sol assecaria ben de pressa la roba estesa, però ella feia mitja hora que estava asseguda al sofà de casa amb la mirada projectada a aquells mitjons vells i foradats que li recordaven que ben aviat necessitaria fer una bona compra de roba interior. Tenia massa poques calcetes i alguns sostenidors començaven a descosir-se. Sempre li havia fet mandra això de dedicar una tarda de dissabte a un centre comercial per omplir el seu armari. Mentre observava el dit gros del peu que s’intuïa pel forat, va tornar en si i es va adonar que era completament irònic i fins i tot sarcàstic pensar en una banalitat com aquella mentre la Patri continuava gitada al llit per sempre i de manera sobtada: rígida, blanca i freda. No sabia com, ni per què, ni en quin moment de la nit, però alguna cosa a dintre seu va decidir no despertar-se més. Sí: era morta.

Beure’s un suc de taronja i menjar-se una torrada amb melmelada era l’últim que hauria pensat que faria si algun dia es trobava en una situació com aquella. De fet, mai no havia entrat en els seus plans que la seva xicota pogués morir de cop i volta en el llit després d’una nit de rebolcades amoroses i de llavis compartits. Li semblava poc natural posar-se a esmorzar com si fos un dia normal, tan poc natural com que una noia de vint-i-nou anys deixés de formar part del món sense previ avís. Però necessitava asserenar-se, sortir d’aquell estat de xoc inesperat i poc controlat i trobar una resposta prou convincent a totes les preguntes que feia mitja hora li emboiraven la ment i el cos. Entre queixalades a la torrada de melmelada casolana de l’Empordà i glops de taronjada, es va adonar que la mort era una qüestió que no havien parlat de manera oberta i amb naturalitat. Feia tres anys i mig que es coneixien i un que compartien sostre, però una cosa tan òbvia i complexa com la mort mai no havia format part dels seus temes de conversa. Potser és que se sentien (eren) massa joves. O potser és que, en realitat, mai no havien hagut de plantar-li cara. La màxima tristor que havien sentit per l’absència d’algú estimat era la dels seus avis, i d’aquests adeus encara se’n parlava una mica. Però ni de bon tros les havien preparat per un decés tan prematur. A les seves respectives cases i famílies es passava pàgina quan algú, sempre sense voler o amb cautela, pronunciava la paraula del pànic.

rpt

L’Elsa se sentia com el mitjó del peu dret: foradada. Li havien ensenyat que la seva obligació davant d’un fet com aquell era plorar. Però no podia. Tenia un nus a la gola i les llàgrimes no li sortien. Tan sols es va preguntar com hauria desitjat el seu comiat, la Patri. Sabia que no seria a l’església, per suposat, entre d’altres coses, perquè a ulls de Déu la seva era una relació pecaminosa. Segurament hauria volgut flors taronges i que la seva germana petita, pianista, interpretés Rivers of Babylon, de Bonney M., mentre el seu germà entonés les emes allargades del principi de la cançó. Hauria volgut vestir-se amb alguna peça de roba de color blau, el seu preferit i que tant li afavoria, i una corona de flors entre els rissos rebels que sovint la feien empipar. Possiblement, mai no havia visualitzat el paper que hi tindrien els seus pares perquè la teoria sempre diu que els progenitors no haurien de viure la mort d’un fill. Viure la mort… Quina paradoxa.

Els seus pares. Fins ara no hi havia pensat. Tenien dret a ser els primers d’assabentar-se que la seva filla havia emprès un altre dels seus viatges i era evident que el pas que seguia l’esmorzar era trucar-los. Tampoc no s’havia plantejat mai com s’havia de donar una notícia tan important i tràgica, i encara menys als seus sogres, dels quals no tenia ni el telèfon perquè mai havien vist amb bons ulls que la seva filla tingués una relació lèsbica. I ara resultava que aquell temut «per si de cas» («prenc mal» o «em moro», per exemple) trucava a la porta. Així que no va tenir més remei que respirar fondo i anar a buscar el mòbil de la Patri a l’habitació. El va trobar entre els llençols, els mitjons de la Minnie i el rostre pàl·lid de la seva amant i confident. Tot i que havia intentat esquivar qualsevol contacte amb ella, les seves mans continuaven tan o més fredes que tres quarts d’hora enrere. Era tan bonica. Fins i tot així, morta.

Va desbloquejar el mòbil sense haver-se de pensar gaire la contrasenya. Ho sabien tot l’una de l’altra, així que la Patri només podia haver-hi posat la data del seu aniversari. Li agradava tant celebrar la vida, que per a ella era necessari fer un petit homenatge al dia que l’havia vist néixer. Una altra paradoxa: prémer la data de naixement per anunciar la mort a qui li va donar la vida.

«Patrícia, va tot bé?».

No havia pensat en una cosa tan senzilla i aparentment tan banal com telefonar des d’un mòbil que no fos el d’una persona morta. No hi havia pensat perquè la mort és caòtica, irracional i tan tabú que mai ningú li havia ensenyat a afrontar-la.

No. No hi anava, de bé. I mentre la roba del balcó voleiava i el dit gros del peu no parava de fer més gros el forat del mitjó, aleshores sí, es va posar a plorar.

Helena


3 thoughts on “Mitjons foradats

  1. Felicitats Helena !! La mort és aquella, “la” paraula, que tots volem evitar però que molt, massa, sovint, forma part de la nostra vida. Jo també penso, com aquesta Carme que t’ha escrit abans, que un dia t’has de plantejar d’escriure una nove·la. Una braçada.

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s