Habitem els pobles

[Nota]: Aquesta publicació no està fet per mi. És un text escrit per la Núria (@n_uriiia), la meva germana, i que tenia ganes de compartir amb tots vosaltres perquè així és com també sento tot el que explica. Espero que el gaudiu!

_______________________________________________________________________________________________________

«M’he perdut pels carrers de matinada,
el passeig, la plaça, la botiga de la mare…
T’he guardat els tresors en mil cançons,
l’escalfor dels veïns i els que han fet de mi qui sóc.»

El meu poble, Txarango

A la joventut és on es desperta el batec més intens i passional de la nostra vida; en ella és on es forma la persona que acabarem esdevenint en la vellesa. Ser jove és un tresor que s’ha d’assaborir perquè totes les glopades tenen sabors diferents: dolç, salat, amarg… La joventut és on s’experimenta l’amor tan ben descrit a les novel·les de Sánchez Piñol, però també, on descobrim l’odi més pur i la ràbia més dura. Són tot aquest tipus d’emocions les que ens posen a prova de bomba de rellotgeria. Tota una aventura.
És en aquesta etapa quan creixen les pors, les inseguretats i les reticències. I és just en aquest moment quan molts joves volem escapar de la vida rural per viure en un clima urbà.
I ho fem.
Hi anem.
Ens enamorem.
Ens emborratxem.
Vivim.
Descobrim.

img_20160520_201042
Arbúcies amb les Agudes al fons. Maig 2016

Descobrim un món radicalment avançat en tecnologia, en cultura, en activisme i en societat. I és durant aquells dies que et passen tantes coses en tan poc temps, quan les distàncies s’escorcen, i quan et surten les amistats de sota les pedres, que creus que no tornaràs mai més a aquella vida rural i «primitiva». I és just en aquesta intensitat urbana que tendeixes a renegar del teu accent pagès, a fer-ne befa i a criticar les pràctiques que moltes vegades ens han ensenyat a conviure. «No penso tornar mai més a viure al poble», et repeteixes tot sovint…
Però un dia, com qui no vol la cosa, hi tornes. I al principi et molesta que les veïnes et preguntin sobre la teva vida. Aquest retorn és dur perquè quasi no queden joves al poble; ves per on: estan descobrint el món urbà… Al principi t’adones que la gent de la teva vila és estranya perquè hi han dies que tothom et saluda i hi ha dies que ningú es digna a dir-te res. «Per què tenen aquesta actitud?», «Soc d’un poble de muntanya», em dic. I certament és així. Soc d’una vall ancorada entre muntanyes i les persones que l’habiten no poden ser les més alegres del planeta. Són com són. I decideixo que a partir d’ara saludaré a tothom perquè és el que faria una urbanita recentment arribada a un poble: saludar i teixir vincles.

img_20190114_190957.jpg
Arbúcies, carrer de Magnes. Febrer 2016

Per tant, entre la muntanya i l’asfalt, em decideixo per la muntanya, viure-la intensament, assaborir tots els gustos nous que m’ofereix aquesta etapa de la meva vida, la dels 30 cap amunt. La nova etapa que em permet habitar al poble i trobar totes les qualitats que no percebia, abraçar cada instant com si fos l’últim i no renunciar a res ni a ningú.
Així que enmig d’aquesta batalla interna, jovent, si us plau, torneu. Habitem els pobles, construïm futur plegades i reparem cada branca caiguda dels arbres perquè les arrels no paren de créixer i cada vegada són més velles. Torneu.

Núria BJ


2 thoughts on “Habitem els pobles

  1. Ben cert tot el que diu. Alguns joves tornen al poble i d’altres marxen tan lluny que els costa tornar. Arreglen allà on van van marxar per estudis i i cada vegada els costarà mes tornar. Felicitats per les escriptores d’Arbúcies.😘😘

    Liked by 1 person

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s