Tornar a nedar

«Hanna: Si decidiéramos irnos a algún lugar juntos, me da miedo que un día… hoy no, quizás… quizás mañana tampoco; pero un día, de repente, puede que empiece a llorar y llorar, y que llore tanto que nada ni nadie pueda pararme, y que las lágrimas llenen la habitación, y que me falte el aire, y que te arrastre conmigo, y que nos ahoguemos los dos.

Joseph: Aprenderé a nadar, Hannah. Te lo juro. Aprenderé a nadar».

La vida secreta de las palabras, d’Isabel Coixet

IMG-20180715-WA0011
Port de la Selva, juliol 2018

De sobte, es va adonar que li faltava l’aire. Tanta feina l’ofegava. L’estrès la consumia i la pressió no la deixava descansar. La sensació de perdre el control de tot la va fer entrar en un estat de pànic i d’angoixa que va obligar-la a apagar l’ordinador i a marxar de la feina entre llàgrimes que intentava dissimular i palpitacions que semblava que li haguessin d’esquinçar la carn i els ossos. Les passes fins a casa van ser pesants, difícils, lentes. El seu batec era cada vegada més fort. I els seus marejos li van fer perdre la noció del temps. Era com si estigués submergida en un mar sense fons i sense sortida. I volia sortir-ne, però sense saber com, havia perdut les forces i les ganes de nedar. Ja no n’era capaç.

Quan va obrir la porta de la seva llar, tot va desfer-se. Es va deixar caure als braços de la persona que estimava i que, tot i la seva estranyesa, va saber mantenir la integritat i reconduir la situació. Plorar va ser la salvació. Era la seva manera de desfogar-se, d’explicar al món que alguna cosa no anava bé, de treure els seus sentiments més íntims i les preocupacions que la neguitejaven. Mentrestant, ell se l’escoltava en silenci i agafant-li la mà amb força perquè notés el seu escalf i sabés que, malgrat tot, sempre hi era i que no fallaria. Havia tocat fons. Ho sabia i volia fer alguna cosa per tornar a escalar amb fermesa i convicció. Volia tornar a nedar. I el primer pas era posar els seus pensaments en fila índia, escoltar el seu cor, reordenar prioritats i, per sobre de tot, cuidar-se. I deixar-se cuidar. Li havia costat entendre que no era perfecta, que també tenia debilitats i que posar el fre de mà era una bona manera de reubicar-se. Aleshores també es va adonar que ser invencible no és treballar catorze hores diàries i dormir-ne sis. Ser invencible és saber recular com i quan toca i iniciar altra vegada el camí, reconèixer les pròpies pors i fer-hi front. Créixer és vèncer i per vèncer cal saber-se escoltar i deixar que algú nedi per tu quan et quedes sense forces enmig d’un mar infinit. I, llavors, quan tot es calma i els núvols s’esvaeixen, posar-se de nou dins l’aigua, assaborir-la i deixar-se perdre en la seva enormitat. Ara sí, amb un rumb fix.

 

Helena

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s