214

«Algú es pensa que per 17 anys de presó ens faran renunciar als objectius, drets i llibertats nacionals? No coneixen Òmnium ni la societat catalana».

Tweet de Jordi Cuixart, 02.11.2018

La meva família, i molt especialment la meva mare i la meva tieta, estem a l’expectativa de saber si el seu tiet és un dels cossos que recentment s’han trobat a la fossa comuna del Soleràs. El tiet de la mare va morir el 1938 en un accident de camió mentre tornava de la Guerra Civil. Sabien que el seu cos estava enterrat a la zona de Lleida, però mai van saber del cert com havia succeït tot i el meu avi i els seus pares mai van poder plorar la seva mort com es mereixia. Ara, vuitanta anys després, les seves dues úniques nebodes potser tindran l’oportunitat de tancar un capítol trist de la seva família i de passar el dol per un tiet que mai van conèixer. Independentment de si les proves confirmen que a qui han trobat és ell, em sentiré molt agraïda amb totes aquestes persones que dia rere dia es dediquen a recuperar la memòria història i a fer justícia. Us guanyeu dia rere dia tot el meu respecte. Ja fa uns mesos, també us explicava (aquí) que el meu avi Pere havia estat un temps al camp de concentració d’Argelers durant els anys de guerra. Un altre episodi dur i terrible al qual es va haver d’enfrontar la meva família, en aquest cas, paterna.

lledoners
Concentració a Lledoners, 01.11.2018. Foto de Manolo Garcia al diari ‘Ara’

Són dos fets que m’afecten directament i que em commouen. Dos casos dels milers que hi ha arreu i que no oblidem. I ara rebem la notícia de la pena de presó per als nostres líders polítics i representants de Catalunya. Dos-cents catorze anys, de debò? Sedició de què? Quina rebel·lió? Per posar urnes? Fins ara era el 155, ara ja són 214 anys de vides truncades. No ha canviat absolutament res des d’aquells temps de bel·licisme i de dictadura. Tenim persones a l’exili i d’altres engarjolades que no sortiran fins d’aquí molts anys. I és que si poguéssiu, també els afusellaríeu, tal com vau fer amb Lluís Companys. No sou res més que hereus del franquisme, de la ràbia i de la incultura. Sou fills del despotisme i l’afany de poder. No podeu veure ni suportar com la societat evoluciona i la política es fa des del carrer, i no des de la cúspide de la vostra piràmide infecta i enverinada. Vint-i-cinc anys per posar unes urnes i defensar el mandat que el poble ha votat. Disset per donar la veu a la gent que reclama uns drets i llibertat. I en condemneu nou a un violador que abusa abruptament d’una noia que va decidir tornar sola a casa perquè se sentia mestressa d’ella mateixa. Però quina mena de justícia i legalitat és la de l’Estat espanyol? Ja podeu anar-vos aferrant a la vostra Constitució, ara ja a mans d’una noia de tretze anys a qui possiblement han ensenyat abans el poder de l’avarícia que la màgia de jugar entre la innocència i el saber perdre, que la veu del poble català, la nostra dignitat i la nostra lluita no les podreu castigar mai entre reixes.

presos

I sí, avui els meus dits corren amb ràbia i impotència pel teclat. Busquen un refugi i intenten ser prudents, potser per evitar que, per fer públic segons què, pugui convertir-me en objecte de la vostra mesquinesa i ser acusada de… delicte d’odi, per exemple? Però és que, a diferència d’altres vegades, no hi ha paraules boniques, ni poètiques, ni literàries que em permetin explicar tota la ira que sento i respiro entre les parets de casa, les que avui, si pogués, acollirien en clandestinitat a tots els presos i exiliats.

#LlibertatPresosPolítics

Helena

 

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s