Ràbies que maten

«Cuando los hombres construyen sobre falsos cimientos, cuanto más construyan, mayor será la ruina».

Thomas Hobbes

Estirada al sofà de casa seva, amb posat dèspota i el tercer got de ratafia entre els dits, repassava tots i cada un dels detalls que l’havien portat a la més absoluta soledat. Per més que s’hi esforçava, no era capaç de trobar una justificació a les seves accions. Havia estat esquerpa i dolenta, i n’era conscient, però no ho podia evitar. Sabia perfectament que els seus èxits havien significat les derrotes de molta gent, perquè no tenia escrúpols i no li importava trepitjar a tothom per pujar al pòdium. Havia mentit com ningú, tota la seva vida, però ni amb el pas del temps havia estat capaç d’entendre que les mentides són només un escut transitori covard i que al final, tard o d’hora, tot surt a la llum. Tenia una tendència malaltissa a protegir-se darrere la seva falsa veritat, i aquesta obsessió era tan intensa que havia acabat creant-se una realitat paral·lela allunyada del sentit comú.

Envidia, 2014, de Jaime Sanjuan Ocabo (pintura digital realitzada amb els dits a l’iPad)

La bombolla de gelosia que la cobria li acabava d’esclatar bruscament a la cara quan tot just feia quatre dies que tota sola havia bufat les cinquanta espelmes. L’avarícia i l’egoisme l’havien portat allà, només acompanyada per la llum tènue de la sala d’estar i una ampolla de Russet a punt de ser devorada del tot. Això i una malaltia que la rosegava per dintre i la consumia, a poc a poc, cada dia una mica. Però no tenia a ningú. Quan es va decidir a agafar el telèfon per anunciar a algú, qui fos, que li quedaven pocs dies de vida, es va quedar en blanc. El dit se li va bloquejar i vacil·lant amunt i avall de la pantalla, es va adonar que no hi havia cap nom de prou confiança que la protegís i l’abracés. I, aleshores, es va posar a riure. Renaixia aquell somriure malèfic —i ara també tremolós— que tantes vegades havia compartit amb ella mateixa davant del mirall: es reia d’ella, de la seva llàstima no compartida i del seu patetisme, de la justícia poètica que li plantava cara. Un vaivé d’imatges, moments i històries li van banyar la memòria, però cap record no va aconseguir fer-la sentir dèbil ni culpable. Per fràgil ja hi havia el got que li acabava de relliscar de la mà i havia quedat esmicolat entre les gotes d’alcohol que tacaven el terra. Va ser en aquest moment de remor i incertesa quan es va adonar que tota la vida havia estat enemiga d’ella mateixa i que ni amb la mort, de la qual no podia escapar, aconseguiria una treva. La seva era una guerra constant, una lluita enverinada. Així que va acceptar anar-se’n agafada de la mà de la ràbia i la mentida, les seves grans aliades, les seves úniques guies. I allà, enmig d’aquest caos intern i la pudor de ratafia que inundava l’estança, va fer el seu últim sospir acompanyat d’una llàgrima tímida que encara va tenir temps d’eixugar-se per no deixar cap prova del seu primer i darrer instant de feblesa.

Helena