Llàgrimes del segle XXI

«I was cryin’ when I met you
Now I’m trying to forget you
Your love is sweet misery
I was cryin’ just to get you
Now I’m dying cause I let you
Do what you do – down on me».
Cryin’, Aerosmith

Fa uns dies una amiga m’explicava, tot plorant, un problema que havia tingut a la feina. La meva primera reacció va ser dir-li que no plorés i que tot aniria bé. Tres segons més tard, em vaig adonar que en aquell moment el que ella necessitava era precisament això: plorar. És per aquesta raó que vaig decidir abraçar-la i rectificar dient-li que vessés totes les llàgrimes que volgués. A més, no era cert que potser tot aniria bé. L’estava enganyant per sentir-me millor jo mateixa, perquè no m’esperava aquella situació sobtada i imprevista, no estava preparada per veure-la afligida i, segurament, volia defugir-ne egoistament.

el crit
‘El crit’, Edvard Munch, 1893

Crec que evitem el plor, ja fa temps que ho penso. I, a vegades, no tant per nosaltres mateixos sinó per la persona que és al nostre costat, perquè sabem que incomoda i no volem fer-li passar aquest mal moment de silenci. I el que és pitjor: evitem el plor dels altres. És ben comú no saber quin consol donar ni saber què dir quan algú ens mostra la seva tristesa, no ens surten les paraules perquè possiblement aquestes sobren. Doncs és ben senzill: no cal dir res. No és necessari que ens esforcem a parlar per parlar, perquè sovint són mots superficials i buits de significat. Ens hem de permetre plorar i hem de permetre que l’altre ho faci. Ho hem de fer, de la mateixa manera que també riem, no podem contenir el plor perquè sigui incòmode. I no passa res per no saber què dir a la persona que tenim davant, perquè a vegades no dir res és molt més valuós. Tenir la certesa que tens una mà amiga a prop és tot el caliu que es necessita. Per què un «t’acompanyo en el sentiment» quan es mor algú estimat? Crec que no hi ha expressió més freda i distant que aquesta. Parlar en moments de tristesa està sobrevalorat. En canvi, el que potser ens fa falta és una mica més d’empatia i escolta. Justament, crec que aquest és un dels grans mals dels nostres temps: no sabem escoltar, som tan egoistes, que volem ser escoltats sense donar opció a una rèplica. I sinó, mireu els debats polítics. Un absolut guirigall i cap resposta o conclusió clara. Potser per això estem com estem. No empatitzem i no sabem eixugar les llàgrimes de qui ho necessita perquè constantment estem pensant com eixugar els nostres propis plors, sense tenir en compte que aquests poden ser compartits.

No deixa de ser curiós que, ara que cantem les nostres excel·lències i aparent felicitat per les xarxes socials, a vegades ens sentim més sols que mai i que, a sobre, quan mostrem la nostra disconformitat amb alguna cosa o ens emocionem, d’alegria o de tristesa, siguem jutjats. Potser és que tot això no deixa de ser una façana que involuntàriament hem convertit en una utopia en la qual no se’ns dona el permís de caure ni mostrar-nos melangiosos. I no és cansat això d’haver d’estar sempre content fins i tot quan tens ganes d’esquinçar-ho tot de ràbia, decepció i aflicció…?

Siguem sincers i plorem. Que la sal de les nostres llàgrimes ens faci lliures i també més forts. I, després, traiem el mocador, eixuguem-les i seguim endavant agafats de la mà de qui realment ha sabut fer-nos costat i no s’ha cansat mai de suportar el dolor amb nosaltres. Callats, sense dir res. Perquè junts ja esclatarem d’alegria quan del silenci n’haguem fet esperança.

Helena

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s