«Hoy me pregunto que será de ti.
Te tuve cerca y ahora estás tan lejos.
Pero prohibirme recordar lo nuestro es imposible.
Es imposible».Cómo te atreves, Morat
El cel era gris i els núvols eren realment amenaçadors. A les notícies havien anunciat un bon xàfec, però tots érem allà, expectants i amb delit per veure segellar el vostre amor. Una bona amiga i el teu cosí entonaven una bonica cançó mentre tu apareixies agafada de bracet del teu pare baixant les escales que et portarien al seu costat. Se t’intuïa un mig somriure carregat de felicitat i una mica impregnat de nerviosisme, però que tu vas saber dissimular molt bé. Estaves preciosa. Radiant. Única. Com ets tu. Caminaves joiosa i ferma, segura que el passadís de gespa humida que et portava a ell l’havies triat convençuda i decidida. I ell, sempre tan atent, divertit i extraordinari. Qui et fa feliç i qui sempre té paraules amables per a tothom. Qui va dir el «sí» més enèrgic del món, content de tenir-te entre braços.
I, aleshores, tal com esperàvem, va ploure com mai. Però la pluja tan sols va ser això: un petit obstacle convertit després en llum. Hi érem tots. No hi faltava ningú. Fins i tot ell va ser present al batec dels cors de tots els que us vam acompanyar. Sí, des d’algun racó de món irlandès. O potser entre la pluja poc discreta, entre els raigs de sol que van tardar a sortir o potser enmig de les notes musicals dels músics que van animar la celebració.
Sabíem que no hi faltaria res: ni el bon menjar, ni el bon beure ni la bona música. I és que junts sou una festa, sou explosius. Sou un equip i això es nota en la vostra mirada, en els vostres gestos i en la vostra manera de ser tan espontània. Les vostres ganes de menjar-vos el món s’encomanen i això només pot donar bons resultats. Així que gràcies per deixar-nos formar part d’aquest magnífic resultat, d’aquesta llibertat que us va portar a Brooklyn Brigde a estimar-vos per sempre. Que aquest «casament que mai dorm» sigui igual d’etern, màgic i sincer com ho sou vosaltres.
Helena
