L’últim gra d’arròs

«Cada año, 3.1 millones de niños mueren por causas asociadas a la desnutrición, casi la mitad de todas las muertes de niños menores de cinco años. Y aún cuando logran sobrevivir, la desnutrición deja secuelas físicas y psicológicas en los niños que les marcarán toda su vida».

Save the Children

Quan era petita, tenia el mal vici de deixar una mica de menjar al plat a cada àpat. Els meus pares em repetien sovint que havia d’acabar-m’ho tot perquè hi havia molts nens al món que cada dia es morien de gana. En el seu moment, no acabava d’entendre què hi tenia a veure que jo no m’acabés tot el menjar, perquè la meva lògica de nena em feia pensar que tot allò que sobrava no ho enviaven pas per correu a altres països del món. Són aquestes preguntes que et fas quan ets un infant i que de gran et pots contestar, perquè et topes amb una realitat trista i decebedora.

Crec que la resposta a aquesta qüestió va arribar quan tan sols tenia nou o deu anys i l’Agligile va entrar a les nostres vides, la nostra nineta del Sàhara, de qui tantes vegades us he parlat i de qui tant vam aprendre. El primer dia que va arribar a casa, va menjar-se tot el que tenia preparat. Era arròs, i el seu plat va quedar net com una patena. Va engolir fins a l’últim gra d’arròs. És curiós com les grans lliçons a vegades te les ensenya qui menys t’esperes. Aquest és un fet que explico sovint, però suposo que és el que passa amb experiències que et marquen per sempre i que et serveixen de referent al llarg de tota la teva vida. I és quelcom que no deixaré mai d’explicar mentre pugui servir per fer una mica millor tot el que ens envolta. Des d’aleshores, llençar el menjar és de les coses que menys puc suportar d’aquest món. Em sorprèn la facilitat que tenim per fotre a les escombraries tot allò que ha sobrat perquè no ens agrada o perquè ja estem prou tips. I parlo en primera persona perquè encara ara, després de tants anys sent-ne conscient, també peco d’això.

De fet, sovint, quan vaig de restaurant, havent menjat, em maleeixo per haver-me atipat massa. Però és que encara maleeixo més que part de l’àpat es quedi al meu plat i el llencin. I llavors em pregunto: per què posen tant menjar als bars i restaurants? M’agradaria saber quanta gent de tota la que hi ha a la sala s’acaba tot el que té a davant. Segurament, els que alçaríeu la mà seríeu ben pocs. Llavors, per què els restaurants tenen aquest mal vici de portar-nos plats inacabables si saben que la gran majoria ho deixa a mitges? Potser alguns em direu que és per oferir un bon servei i perquè és el que correspon al preu i a la seva qualitat. Doncs, no ho sé, a mi aquesta resposta no em serveix. I no em serveix perquè per a mi són molt més valuosos tots aquests aliments que es llencen a les escombraries que el determinat servei que puguin oferir-me.

Una amiga que treballa en un restaurant del Regne Unit un dia em va explicar que allà, tot sovint, quan sobra menjar, el donen als cambrers i treballadors de l’establiment perquè l’aprofitin. I encara em va semblar més bonic que em digués que moltes vegades ofereixen aquest menjar a persones que viuen al carrer. Vaig trobar-ho tan humà i tan emocionant… Us imagineu dormir cada dia sota l’amenaça del fred o de la calor i despertar-vos amb un entrepà al vostre costat? La bondat també és això: entendre que el que per a tu és quotidià, a algú altre pot salvar-li la vida o, si més no, el dia. I jo vull viure en aquest món, on el valor de les coses està en els gestos i les emocions de les persones, en les accions empàtiques.

1519747700_053711_1519748046_noticia_normal
Foto d’Alberto González Farran (El País)

El sector de l’hostaleria cada vegada ofereix més la possibilitat de posar a disposició recipients per poder-nos endur el menjar; cosa que agraeixo amb tota l’ànima. Encara és quelcom poc visible, però també penso que les coses volen el seu temps i que, de mica en mica, ho anirem aconseguint. També és cert que la nostra societat i mentalitat estan tan contaminades d’aparences i falsedats que impedeixen gestos i accions que ens farien millors persones. Ens fa vergonya demanar en un tupper per emportar-nos allò que hem pagat amb els nostres diners i pel qual tantes persones han treballat perquè estigui a la nostra taula. Ens n’avergonyim perquè tenim aquella mania tan nostra de jutjar tot el que fan els altres, de posar-ho en interrogant i de veure amb mals ulls un fet tan natural com demanar menjar, però que, recordem-ho, a molts els costa la vida. De fet, aquests mals ulls són els mateixos amb els que hauríem de posar en judici i mirar les notícies que ens anuncien que un tant per cent elevat de nens cada any mor de fam. Unes notícies que veiem (heus aquí la paradoxa) mentre ens estem atipant de la millor recepta de macarrons de la nostra àvia. Però, ep!, abans no ens mostren les imatges d’aquests nens desnodrits, ja hem apagat la televisió, perquè és clar, tot plegat ens fa massa llàstima.

(Agliglie, no saps la falta que ens fas a vegades. Era mirar-te i entendre-ho tot).

Helena

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s