Casa dels pares

«Un silenci que sap que també serà temporal perquè, mentre somriu cansada però orgullosa de si mateixa, sent la remor de les claus de la seva parella que està apunt d’entrar per la mateixa porta que conjuntament els va costar tant d’esforç obrir».

Quan tot és temporal, De Troia, 26.09.2016

Aquests dies estic tancant moltes maletes, omplint caixes i traslladant les meves coses a la que serà la meva nova llar. He de dir que estic molt acostumada a fer maletes. Porto pràcticament nou anys de la meva vida fent-ne cada cap de setmana, perquè estudiava o treballava fora i tot sovint m’agradava pujar al poble a veure la família i els amics. Hi ha una cosa, però, que amb tot aquest temps no he acabat d’aprendre: omplir-les només de tot allò que és imprescindible. Sóc la típica del «per si de cas» que sempre acaba sobrant i que m’ha carregat massa temps l’esquena de manera innecessària. Aquesta vegada, però, és diferent: res és per si de cas, perquè ara ja sí que és per sempre. Entro a la meva habitació i no puc deixar de sentir una certa recança per allunyar-me’n, ara ja sí, definitivament. Les meves parets liles, els meus quadres, la meva calaixera de calaixos impossibles, els meus llibres, les meves postals, el meu llit, el meu germà tocant el piano a l’habitació del costat… Necessito tot això amb mi, i sé que n’hauré de deixar moltes, de coses, massa. Fins a dia d’avui, marxar sempre era temporal. Jo, que tant renegava de formar part d’una generació en què res del que ens trobem és fix i ara, en certa manera, temo el «per sempre»… Avui, després de tant desitjar una estabilitat que ara tinc i poder compartir la meva vida amb la persona que estimo, se m’ha fet un nus a la gola. Potser em sento una mica nostàlgica per deixar els papes… Ells, que sempre ho han fet tot per nosaltres; fins i tot, deixar-nos volar i ajudar-nos a carregar les maletes per crear un nou futur quan sabem que, en el fons, per ells és difícil. Per marxar del que és «casa meu» i que a partir d’ara serà «casa dels papes».

260860-944-745
El dormitori a Arlés, V. Van Gogh, 1888

Fins avui, sempre havia trobat estrany que els meus pares a hores d’ara, que ja passen de la seixantena, encara parlin de «casa meu» per referir-se a la casa on van néixer i créixer. Ara ho entenc. Les arrels són les arrels. Però aviat, per fi, la meva parella i jo, cinc anys i mig després trobant-nos d’amagat al principi i fent motxilles cada cap de setmana amunt i avall, podrem desar la maleta per treure-la només quan haguem d’emprendre algun viatge junts. Ara sí, ja és hora d’esculpir els nostres orígens: el nostre sofà, els nostres tuppers, els nostres petons i abraçades, sentir com cada matí la porta es tanca per tornar-la a obrir a la nit i trobar-nos; regalar-nos intimitat.

Però que contradictoris som els éssers humans, oi? Tant, que som capaços de mesclar enyorança i il·lusió, desig i incertesa, estrès i calma, la boira selvatana i el paisatge inconfusible del Montseny, passat i futur. I, al mateix temps, quina sort poder barrejar l’amor per allò que estimem de sempre i l’amor per tot el que vindrà. Voler-ho tot amb la mateixa intensitat, sense distincions, i no poder triar: casa nostra i casa dels pares.

Helena

Anuncis

One thought on “Casa dels pares

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s