El pas del temps

«Per sempre no hi ha res
i el tren del temps no frena.
Tinc un desig només:
que tot valgui la pena». 

El tren del temps, Txarango

250492_1869198661438_2377559_n
Iaia Rita i Rita Batlle, besàvia i besnéta, maig 2011 (foto de David Batlle Díaz)

Fa més d’un any vaig escriure un text al blog inspirat en un senyor, el senyor Batlle (podeu llegir-lo si feu clic aquí), que sovint venia a consultar documents a l’Arxiu Històric de Barcelona, on fins fa un any treballava. La casualitat va fer que la setmana passada, just el dia que feia un any que vaig deixar l’Arxiu, rebés un llibre de part seva com a mostra d’agraïment per les paraules que li vaig dedicar. Per a mi dir adéu a la meva anterior feina va ser difícil per moltes coses, però també ho va ser perquè no vaig poder-me acomiadar de persones com ell de la manera que m’hauria agradat. Va anar tot tan de pressa que crec que no vaig ser a temps d’assumir que havia de deixar Barcelona.

El detall del senyor Batlle m’ha fet pensar en el pas del temps i en la rapidesa dels esdeveniments; en com de ràpid ens hem d’adaptar a nous ambients, i en com n’és, de difícil, començar des de zero. Fa un any que tinc una nova vida lluny de semàfors, soroll de cotxes, de metro… Ho vaig substituir per hores al volant, nous companys de feina i nous objectius. En el seu moment, vaig dir que baixaria sovint a la ciutat comtal i crec que ho he fet menys del que hauria desitjat. No per falta de ganes o per oblit, simplement perquè la vida a vegades et porta a fer coses diferents, a unir-te a altres persones i a altres ambients.

El regal del senyor Batlle m’ha fet adonar que, malgrat el pas del temps, hi ha emocions que no canvien, i els seus sentiments vers la meva dedicatòria en són una prova. Un senyor de 90 anys continua pensant en mi i en tot allò que vaig dir-li i que tant el va captivar. Ho recorda molt bé i catorze mesos després decideix agrair-m’ho d’aquesta manera. Però, en realitat, qui li ha de tornar a donar les gràcies a ell sóc jo, perquè altra vegada m’ha donat una lliçó. M’ha fet reviure els meus moments a l’Arxiu, amb aquells amics que vaig fer i que no he oblidat, en qui penso molt sovint i enyoro en la distància. I també m’ha fet reviure tot allò que hi vaig aprendre i en la gent meravellosa i interessant que vaig trobar-me pel camí, com ara ell.

Certament, el pas del temps ens converteix en més vells, però també en més savis. El temps ens fa millors i ens permet creuar-nos amb gent que no vols que se separi mai de tu. A vegades, també et fa allunyar d’altres perquè no et convenen. El temps ens fa apreciar com de bonica n’és la vida i tot allò que fem. Ens fa aprendre dels errors i ens ensenya que les ferides es poden curar. Que tot allò que avui és tan important, demà pot ser la banalitat més absurda. El temps no s’atura i per això és imprescindible aprofitar-lo. Els dies, els mesos, aquest any… m’han fet adonar que l’Arxiu em va donar una alenada d’aire fresc i el senyor Batlle em va fer veure que allò que faig amb tant d’afecte (escriure) pot arribar al cor de les persones i que, fins i tot, pot emocionar a algú que sembla que ja no li quedi res per experimentar i per viure. Ja només per això, val la pena continuar fent el que un fa amb tot l’amor del món. I aquestes ganes i aquest entusiasme només es poden esprémer dins el propi temps, el de cadascú.

Helena

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s