Jornada de reflexió

«Com que era filòleg, li va regalar una c trencada.

i li va canviar el dolor per la dolçor».

Dolçor, Paula Bonet i Amaia Crespo.

Dijous hi ha eleccions. Crec que des que vaig fer 18 anys, he anat a votar cada any per una raó o una altra. I, si no m’equivoco, ja he anat tres vegades a les urnes per les eleccions de Catalunya. El dia 21 de desembre serà el quart cop. I, malgrat que poder votar, miris com t’ho miris, és un gran exercici de democràcia, aquest cop no puc deixar de sentir una certa recança i també –perquè no dir-ho– una mica de por. Sento que aquesta vegada és un gest democràtic una mica contradictori: hem d’anar a votar perquè ens ho han imposat des del govern central de Madrid després d’invalidar els resultats del referèndum i d’empresonar deu persones.

Durant aquests mesos he tingut emocions de tota mena. Des de màxima eufòria per la proclamació de la República fins a pànic el dia 1 d’octubre. I també he passat per una etapa de negació i d’esgotament psicològic. Crec que des de fora és complicat entendre tot el que passa: és d’aquelles coses que si no les vius, difícilment podràs comprendre del tot. Es tracta d’una qüestió que va començar sent d’identitat i d’esperit i s’ha acabat convertint en un assumpte de dignitat que va més enllà de la política, siguis o no siguis partidari de la independència.

Hi ha una cosa, però, que dins de tot aquest caos social i també existencial, no puc suportar: que ens toquin la llengua, el català. Pots estar més d’acord o no amb temes polítics, fins i tot, pots arribar a tolerar certs comportaments –encara que costi–, però que ens diguin com ens hem d’expressar i parlar… això sí que no ho podem permetre. Si ens roben això, ens ho hauran pres tot, el poc que ens queda per sentir-nos lliures.

c trencada
Dol(ç)or, Amaia Crespo i Paula Bonet

Potser és per tota aquesta repressió que patim o per simple curiositat i ganes d’aprendre que fa un any vaig decidir examinar-me del nivell superior de català. És d’aquestes coses que poden semblar una tonteria: «Examinar-te de català? Però per què? Si ja el saps parlar i escriure!». Qui pensi així, s’equivoca de mig a mig. Conèixer una llengua no és només saber les normes d’accentuació o conjugar correctament els verbs; no és tan simple com saber que en català, per exemple, «tinc que» no només fa mals als ulls, sinó també a l’oïda (senyor Albiol, va per tu). Ens passem anys estudiant anglès a les escoles i instituts i com a activitat extraescolar, i ens n’examinem per saber-ne a la perfecció i, sovint, ens oblidem que la llengua que tenim més a prop no la dominem com es mereix.

És per això que em bull la sang quan des de Madrid es recullen firmes contra la immersió lingüística o quan ens diuen que el català és un dialecte. No puc suportar que Inés Arrimadas esquivi la pregunta sobre la necessitat que un professor sàpiga i domini el català, donant a entendre que per a ella i la seva troupe no és quelcom indispensable. De veritat? Com poden veure una llengua com una amenaça? Em costa tant d’entendre, perquè és tan bonic i enriquidor saber parlar idiomes o, si més no, entendre’ls… En canvi, és tan perillós privar les persones de voler conèixer i formar-se en tots els àmbits. No els interessa que siguem cultes; ens prefereixen sotmesos.

Jo, encara avui, per molt nivell superior de català que tingui, estic aprenent a parlar-lo i a escriure’l. M’apassiona l’etimologia. M’encanta aprendre noves paraules en diferents dialectes. Gaudeixo escoltant amics i coneguts que parlen amb un accent diferent del meu. I m’encanta, també, que pel meu accent, reconeguin que sóc de comarques gironines i encara m’agrada més quan endevinen que sóc de poble. No m’agrada tant, en canvi, que hagin eliminat els accents diacrítics (cosa que encara em nego a adaptar al meu llenguatge. Ja ho faré), però sé que és quelcom necessari perquè com tot, els idiomes també evolucionen i canvien. Amb això, no vull ni pretenc que tothom senti el mateix amor per les llengues que jo, especialment pel català. Simplement, vull fer entendre i reivindicar que hi ha moltíssimes persones que treballen dia rere dia per la llengua, que la cuiden i procuren fer-la millor. Enteneu per què no puc suportar que em privin d’això?

Potser el fet de treballar cada dia amb la llengua i editant llibres –tant en català com en castellà, per cert–, et fa tornar més sensible i et fa estimar –encara més del que ja estimaves– els idiomes. Cal preservar-los. Tots. I per això, és necessari escriure’ls i parlar-los bé. I no hi ha excuses que valguin. Tothom, amb força de voluntat i ganes, és capaç d’aprendre una llengua. És la base del coneixement i del saber. No podem deixar-les perdre.

Jo dijous votaré per moltes coses. I tant. Però per sobre de tot, votaré perquè no se’m negui i reprimeixi la meva forma de parlar, escriure i expressar-me. Això no m’ho prendreu. Mai.

Helena


Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s