Ets teva i de ningú més

«Yo era consciente de que, por el hecho de ser mujer, automáticamente tenía que “demostrar” mi valía».

Todos deberíamos ser feministas, Chimamanda Ngozi Adichie

Com cada matí, el sol s’escola per la finestra de la teva habitació. La persiana s’ha espatllat i encara no has tingut temps de comprar unes cortines per evitar que el raig de sol gairebé et deixi cega un cop aconsegueixes desempallegar-te de les lleganyes. Despentinada i tot fent badalls que et deformen la cara, et dirigeixes a la dutxa. Abans, però, et mires al mirall. T’apartes el serrell de la cara per eliminar aquell gra de pus inoportú que et molesta cada vegada que et ve la regla. I veus la cicatriu al front, la palpes i et ve a la ment aquell dia de fa ja dos anys.

Era una nit d’estiu de finals de juliol. Embriagada de felicitat després d’un sopar amb la colla de Barcelona, cap a les cinc del matí, vas posar rumb cap al teu pis de Gràcia, on vivies. De sobte, mentre intentes fer desaparèixer el maleït gra, et tornes a veure sola i indefensa al portal de casa teva als braços d’un home de qui encara recordes el rostre, la seva olor, el seu alè pudent i la seva mirada malèvola. Recordes els seus pantalons i la seva corbata típica d’oficina i, com si fos ara, sents les seves mans apoderant-se del teu cos i de la teva ànima. Tot el que va venir després, ho has somiat massa vegades, nit rere nit, durant els últims mesos de la teva vida. Tots, fins a l’últim segon d’aquells set minuts que van acabar amb un trau al cap i que a tu et van semblar una eternitat. Set minuts que t’acompanyaran sempre.

masclisme
Campanya del Govern espanyol per conscienciar sobre l’abús de l’alcohol. Una vegada més, culpabilitzant les dones.

Llavors, decideixes deixar aquell gra de pus com està i entens que, si hi és, és perquè toca, perquè el teu cos ho demana. Perquè ets dona i, inevitablement, cada mes et toca tenir –o patir, perquè sí: hi ha dones que pateixen– la menstruació. Aquell cos que un dia van prendre’t i que tant t’ha costat de retrobar. I comprens que, justament, ser dona és el problema dins la societat en què vius, perquè implica, dia sí i dia també, justificar-te i demostrar contínuament qui ets. Has necessitat dos anys de visites al psicòleg i de teràpia col·lectiva per comprendre que aquell vestit per sobre el genoll no va tenir la culpa que et passés el que et va passar. I que l’alcohol que vas ingerir tampoc hi va tenir res a veure. Són tantes les preguntes que t’has fet. I són tan poques les respostes que t’han consolat al llarg de tot aquest temps…

I, avui, encara mig adormida però amb el convenciment que ets qui vols ser i segura de tu mateixa, prens una decisió: agafes les tisores i, de mica en mica, et talles el serrell. En realitat, mai t’ha agradat portar-ne, però la teva por i les teves ganes d’oblidar eren tan fortes que vas preferir tapar la marca del front. Aquest matí, però, ja et sents prou valenta per tornar a ser qui eres, encara que durant tot aquest temps hagis portat una vida aparentment normal. Ara sí, ja ets capaç d’afrontar amb valor i valentia que ets una víctima (de tantes) de la violència de gènere i que, malauradament, aquesta és una cicatriu que portaràs sempre, però ara ja sense vergonya i amb la certesa que ningú, mai més, sota cap concepte, abusarà de tu, ni del teu cos ni de la teva ment. Ara ho saps del cert: ets teva i de ningú més.

Helena

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s