Del país de les meravelles

«Definitivamente es Alicia, te reconocería en cualquier parte. En cualquier parte que la viera».

Alice in the Wonderland

alice 01
Il·lustració original d’Alícia al País de les Meravelles, de John Tenniel

Tinc una notificació al mòbil. Torna a ser ella amb una de les seves notes de veu. Aquesta vegada s’ha moderat, l’àudio és de només dos minuts. Aprofito que m’estic vestint per escoltar tot allò que té ganes de dir-me. Ella és d’aquestes persones que et fan sentir acompanyada, fins i tot, en un moment tan banal i rutinari com és vestir-se cada matí. M’agrada sentir la seva veu, rebre els seus Whatsapps i que m’expliqui com li ha anat el dia. En realitat, tot sovint les nostres converses no van més enllà de quatre «ha, ha, ha», alguna emoticona i un «bona nit» acompanyat d’un cor. A vegades, una s’oblida de respondre l’altra i no ho fa fins dos dies més tard. Però la sensació que sempre hi és continua aquí, ben aferrada a mi, encara que no es recordi de contestar-me al moment o em faci enfadar perquè és impuntual de mena. De fet, no és només una sensació, és una realitat que puc palpar i sentir com l’aire que respiro.

A vegades l’envejo: m’agradaria ser capaç d’endinsar-me en el seu país de les meravelles i assaborir una mica d’aquesta felicitat tan seva i tan de veritat que desprèn. Voldria impregnar-me d’aquest núvol del qual a vegades voldria que baixés però que a ella la manté viva i vibrant. I encara que sé que d’il·lusions no es viu, amb ella he après que en alguns moments és necessari somiar; però sàpigues, bonica meva, que no n’hi ha prou amb somiar, també és bo deixar-se portar. Encara que les cartes del pòquer no juguin al teu favor. Malgrat que et sembli que corres contra rellotge. Encara que el miol d’un gat et desconcerti… Segueix endavant i sigues forta.

alice 02
Il·lustració original d’Alícia al País de les Meravelles, de John Tenniel

Ella és el meu eco: sempre torna quan més ho necessito. Fins i tot, a vegades hi és abans que jo hagi pogut dir «a». Sense adonar-me’n, ella ja feia estona que havia dit la «b». I és que mai ens fem dos petons quan ens veiem. Amb prou feines ens petonegem quan és el nostre aniversari. No els necessitem, perquè sabem que la nostra amistat és tan forta com que tan sols mirant-nos als ulls sabem que som aquí, incondicionalment, passi el que passi. Perquè també sabem que els nostres somriures de complicitat sempre porten implícits secrets que no cal dir-nos amb paraules. I és que per a mi la seva amistat és tan sincera i certa com el seu nom indica: Alícia, del grec Alétheia, «dona sincera i de veritat».

Helena


Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s