Tres coma tres periòdic

Vaig preguntar: «Fem bé?». 

I tu em vas dir, germana meva:

«Ja no és nostra», agafant-me de la mà ben fort.

I si et truco tan tard és perquè ningú més pot entendre-ho.

Ningú.

Casa en venda, Els Amics de les Arts

 

Abans de llegir aquest text, m’agradaria que escoltéssiu la cançó que he posat com a cita introductòria (podeu clicar l’enllaç del títol). Parla de la complicitat entre uns germans. Per a mi és molt significativa.

Aquest text està dedicat als meus germans, la Núria i l’Andreu. I en record als meus avis, amb qui penso tot sovint quan escolto aquesta cançó.

13217105_10210003306230386_8604681211763267799_o
Iaia Pietat, avi Lluís, Helena, Andreu i Núria, maig 1999

***

Havia arribat el dia. Feia una setmana havien anunciat que el planeta Terra estava molt a punt de veure la seva fi. Aquesta vegada anava de debò. L’ésser humà no havia sabut cuidar la Terra, l’havia destrossat paulatinament des de l’inici dels seus dies i era d’esperar que el dia de la destrucció total del món arribaria.

El pànic col·lectiu havia envaït totes les ciutats, els pobles i tots els petits racons d’aquest tan petit i miserable món que no era res més que una partícula en l’univers i que a poc a poc havien anat malmetent amb la seva avarícia i el seu afany de poder. Però enmig d’aquesta por que regnava a arreu, encara hi havia tres ànimes que desprenien un petit de bri i serenitat.

Els tres germans, dues noies i un noi, havien decidit tornar a casa. Malgrat que les seves vides els havien portat per camins diferents, quan volien retrobar-se, ho feien a casa els seus pares, al seu poble: un petit indret entre muntanyes on havien viscut i crescut. Retornar a casa sempre és reviure records de tota mena, però, per sobre de tot, és sentir la calidesa dels orígens. Al cap i a la fi, sabien que allà havia començat tot i és on també volien que acabés.

Milers de persones caminaven i corrien sense rumb intentant fugir de l’espantós terratrèmol que ben aviat acabaria amb les seves vides. D’altres, a l’altra punta del món, s’amagaven del tsunami que els atraparia i del qual no podrien escapar. La por dominava a tothom. Una por que s’apoderava dels carrers, les places, els boscos i dels cors que, tot i l’angoixa, encara bategaven.

IMG_3946 - copia
Núria, Andreu i Helena, Madrid, agost 2015

Però ells eren allà, drets, quiets i agafats de la mà. Mentre les muntanyes s’esfondraven i les cases queien, es van mirar. Les seves mirades parlaven per si soles. No els feia falta dir-se res perquè es coneixien tan bé que sabien llegir-se, fins i tot, quan la vida els sorprenia esquinçant-los i separant-los d’aquella manera tan cruel. Es van estrènyer les mans amb una força inimaginable i van començar a córrer. Els cabells de la germana mitjana voleiaven nerviosos. Tan llisos, fins i envejables. Els de la germana gran i el noi, rebels i arrissats, es negaven a desfer-se entre les flames que els vorejaven. I les llàgrimes de tots tres esquitxaven els seus rostres. En realitat, que s’acabés el món era insignificant. El que de debò importava és que això comportava acomiadar-se per sempre. Perquè el seu era un amor de tres i infinit com aquell tres coma tres periòdic inexacte, incòmode i que mai veu la seva fi.

I, aleshores, quan van veure que aquella aferrissada cursa arribava al seu final, van fer tres passes llargues, fermes i decidides, van comptar fins a tres i van saltar a l’abisme negre i infinit. Junts. Sempre de tres.

Helena

Anuncis

One thought on “Tres coma tres periòdic

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s