L’imprescindible

“El pare ens deia no us feu grans,
feu tantes voltes fins que el cel es torni blau.
No estareu mai segurs enlloc.
Si guanyeu la partida podreu veure sortir el sol.”

L’auca del temps, Sopa de Cabra

papa
Aniversari del pare, 27 agost 2015

Me l’imagino corrent pels carrers feliç de ser qui era i com era. El veig sota un raig de sol amb els pantalons apedaçats i la camisa descolorida dels diumenges. En aquells temps, els luxes no eren propis d’una família humil i dedicada a la terra com la seva. En Francesc havia nascut en una casa de pagès però des de ben petit que vivia al centre del poble fins que als 30 anys es va casar. Era el petit de sis germans i, com a tal, tenia un no sé què que el feia més fràgil. Era el protegit i, en certa manera, encara ho és. Hi ha rols que són per tota la vida malgrat el pas dels anys.

Amb el temps va deixar enrere un Francesc esprimatxat de cabell ros brillant que s’entretenia fent avions de paper a l’escola durant les hores lectives per donar pas a un Quico una mica rabassut, de barba espessa i amant de l’art i el bon gust. De fet, sempre ha portat un artista a dintre: té una destresa i una sensibilitat cobejades per molts. I encara que a vegades aquesta manera seva de callar i ocultar sota al coixí els sentiments treu de polleguera, la delicadesa que és capaç de treure quan menys t’ho esperes i quan més necessites és una de les seves grans virtuts.

En Quico és una persona enamorada dels seus i els seus esforços per fer feliç els que l’envolten superen qualsevol expectativa. Crec que això ho va heretar del seu pare. Físicament, en canvi, s’assembla a la seva mare, i la seva filla mitjana ha heretat els trets físics de la seva família, encara que d’una manera una mica subtil i poc perceptible per alguns. N’està orgullós i se li nota. De fet, quan parla dels seus fills sempre se li il·luminen els ulls de satisfacció i de nostàlgia perquè es fan grans.

IMG_20150814_121507
El meu pare i jo, Madrid, agost 2015

En aquesta vida estem rodejats de moltes persones, però poques són les que entren al nostre cor per quedar-s’hi per sempre. El pare de l’Helena va entrar a la seva vida molt abans que ella mateixa ho sabés: ell li va donar la vida i sap que li ha d’estar eternament agraïda. En Quico és aquest tipus de persona que d’una manera silenciosa i lenta es converteix en algú moralment imprescindible i necessari per seguir endavant. És la veu de l’experiència. La saviesa que l’acompanya dia rere dia i a qui potser hauria d’escoltar més sovint. I és que amb ell només existeix una direcció i aquesta és la del camí correcte, ben lluny i amb pas ferm, junts, agafats de la mà però al mateix temps lliures com el vent.

Helena


8 thoughts on “L’imprescindible

  1. Helena, sóc la Carme Tort, amiga de la teva mare des la universitat de Girona, acabo de descobrir el teu blog avui mateix. He llegit les textos i m’encanta el que escrius i sobretot el que dius del teu pare, en Quico. Felicitats guapa! T’aniré seguint!

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s