Ella: l’esperança

 

«El fum dibuixarà
l’inici de la història
com una heura de joia
entorn del nostre cos
i plourà i farà sol
i dansarem a l’aire
de les noves cançons
que la terra rebrà.
Vindicarem la nit
i la paraula DONA.
Llavors creixerà l’arbre
de l’alliberament.»

8 de març [fragment], Maria-Mercè Marçal

Estava asseguda a la sorra d’una petita cala de la Costa Brava. Era de nit i el vent li feia voleiar els seus cabells arrissats, rossos i brillants com un fil d’or. Necessitava estar sola per sentir-se acompanyada d’ella mateixa.

Ella, alta i de cos corpulent, va alçar-se per treure’s el vestit florejat de lli que li havia regalat la seva àvia just un mes abans de morir: es va veure nua enmig de la immensitat. Despullada, neta, pura, alliberada… i embarassada.

dona màEntre aquella panxa de sis mesos, va observar les seves cames robustes, els seus pits voluptuosos i va passar-se la mà per la seva cara neta de maquillatge. Només portava els llavis pintats d’un roig intens. Li feia molta ràbia que a aquell color tan bonic l’anomenessin “vermell putón”, per això havia estat un parell d’anys sense comprar-se’n. Mai havia entès aquests típics i tòpics, però va reconèixer que ella en més d’una ocasió s’hi havia sentit atrapada; fins que un bon dia va deixar enrere prejudicis i va tornar a lluir aquell vermell als seus llavis carnosos sense cap mena de complex. Els seus pits, en canvi, no li agradaven gaire. Sempre havia pensat que en tenia en excés. Per això feia anys s’havia plantejat operar-se, més per una mania que no pas per necessitat, ja que el seu cos no seguia els cànons de bellesa estipulats. No obstant, amb el temps havia après a sentir-se còmoda amb ella mateixa, a estimar i a respectar els seus pits, i a apreciar les seva cintura tan pronunciada.

Mentre era allà sentint l’aigua del mar als seus peus, va fer un repàs de la seva vida tot mirant l’horitzó d’aquella càlida nit de juny. Sempre havia estat conscient de les dificultats que havia tingut per fer-se un lloc en el món pel simple fet de ser una dona. Ella, que tantes vegades havia sortit al carrer amb el temor de sentir-se perseguida i que tants esforços havia hagut de fer per ser valorada en una societat dominada pels homes. Ella, que des del moment en què va néixer va rebre la imposició de sentir-se fràgil i vulnerable. Però, en canvi, aquell dia es trobava allà, allunyada de qualsevol estereotip, desafiant la norma i gaudint de la seva soledat (oh, una dona tota sola en plena nit!) completament nua en una platja no nudista.

Aleshores, s’acaricià el ventre. Sis mesos enrere quan va saber que esperava una criatura va desitjar amb totes les seves forces que fos un nen. No volia que el seu futur nadó creixés en un món tan immensament masclista i patriarcal. Volia evitar-li totes les injustícies que ella havia hagut de patir per la condició de ser una dona. Si era un nen, la seva vida seria més fàcil, més planera. I, encara que sabia que aquell era un pensament del tot egoista, covard i trist, no podia sentir-se més agraïda d’haver nascut dona i de ser qui era.

En aquell moment, sota la llum de la lluna plena i mentre les onades li esquitxaven les cames, va decidir el nom de la seva filla. Es diria Nàdia. Creia que era ideal per una nena que estava apunt de néixer. Nàdia és un nom rus que significa esperança i, per a ella, la seva filla era l’esperança d’una nova generació i una nova manera de pensar i entendre el món. Volia que la seva filla nasqués forta, valenta i decidida en un món sense desigualtats entre homes i dones. En ella dipositava totes les esperances, tots aquells anys de lluita perquè el 8 de març algun dia acabés essent història. Volia que la Nàdia pogués evitar sortir al carrer per reivindicar els seus drets com a dona.

I atrapada en aquella utopia pròpia d’una dona orgullosa de ser-ho, s’allunyava de la platja –ara ja vestida- amb pas feixuc, amb un somriure i encara amb forces per somiar, lluitar i anhelar un futur incert però prometedor per a la Nàdia, a qui encara no coneixia i ja estimava més que la seva pròpia vida. El que no sabia és que la seva filla tindria els ulls grossos, brillants i de color verd. Verd esperança.

IMG_20160508_161140
Carretera de Sils, maig 2016

A totes les dones: GRÀCIES! Sou meravelloses!!!!

(I, en especial, a la meva cosineta Nàdia, tan bonica i tan petitona i a qui desitjo el millor del món!)

Helena


One thought on “Ella: l’esperança

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s