Quedar-se en blanc

“Escriba porque es el único medio para usted de hacer de esa minúscula cosa insignificante que llamamos vida una experiencia válida y gratificante.”

La verdad sobre el caso Harry Quebert, Joël Dicker

Crec que he arribat en aquell punt tan temut i tan odiat per a qualsevol escriptor. Bé, potser dir-me a mi mateixa “escriptora” és una mica agosarat, ja que, per molt que hi dediqui unes quantes hores a la setmana, estic a anys lluny de considerar-m’hi. Però, si més no, estic experimentant la por de quedar-me en blanc. Em sento una mica Marcus Goldman a La verdad sobre el caso Harry Quebert (llegiu-lo!). És una sensació estranya, perquè no em concentro per fer la cosa que més m’agrada i més feliç em fa. Segurament, és el mateix sentiment que té un esportista  quan es lesiona i això li impedeix sortir al seu terreny de joc o competir.

Portada del llibre La verdad sobre el caso Harry Quebert, de Joël Dicker

Em vaig proposar publicar un text un cop per setmana. I encara que ho estic complint prou bé, hi ha alguna excepció. I, ai!, quina ràbia em fa no poder ser a Troia cada setmana de manera incondicional… Això em fa enfadar amb mi mateixa, perquè sóc una persona tan metòdica que necessito complir amb aquest deure que m’he proposat, igual que la persona que té la força de voluntat i les ganes (i la ja necessitat convertida en obligació) d’anar al gimnàs cada dia. Doncs la meva necessitat, el meu món, és escriure. El cos m’ho demana, però sobretot, m’ho reclama la meva ment.

Des de fa uns mesos, escriure s’ha convertit en la meva afició més valuosa. En la meva evasió i desaparició del món. I ho faig d’una manera tan espontània que fins i tot jo mateixa em sorprenc de fer-ho tan intuïtivament, sense ordenar prèviament les idees i deixar-me endur pel teclat i allò que pausadament em van dictant els meus pensaments. Escric d’una manera tan poc racional que qualsevol persona que conegui la meva extrema organització diària s’estranyaria.

Considero important que tots tinguem una vàlvula d’escapament, un paradís somniat en el qual evadir-nos. Caminar, córrer, tocar un instrument, llegir, fer màgia… Tant és. Són aquests petits moments que compartim amb nosaltres mateixos i que hauríem d’aprendre a valorar i a viure amb més passió. No és fàcil trobar una afició que ens ompli, però quan la trobes, ja no hi ha marxa enrere. I t’hi aferres quan estàs amarat de tristesa, devastat o, fins i tot, quan estàs desbordant de felicitat i tens ganes d’embriagar-te d’aquesta alegria amb tu mateix…. Assaborir la soledat és quelcom complicat que no tothom sap fer (si és que un ja no hi neix) i que, molt probablement, requereix d’un entrenament constant i una força que es va guanyant amb els anys i l’experiència.  Saber estar en solitud és tan necessari com relacionar-se, però per fer-ho, primer cal conèixer-se molt bé i entendre què volem i què necessitem per a estar bé amb nosaltres mateixos.

Potser per això em fa ràbia quedar-me en blanc. Quan estic sola, escric. I, quan no trobo els mots adequats per expressar-me, em fa sentir sola en la seva plenitud, perquè les paraules i la seva justa combinació són la meva companyia diària, les meves companyes en la soledat. Són els moments que em dedico a mi mateixa. Els instants que he triat per cuidar-me. Em fa sentir impotent tenir tantes coses a dir i no saber com dir-les. Tenir tantes reflexions a la meva ment i, a la vegada, tenir un tap que impedeix que les frases surtin. Paraules que, per altra banda, escric perquè no vull que se les emporti el vent.

I avui és un d’aquests maleïts dies. I, vés per on, quina paradoxa! M’he posat a escriure aquest sentiment que tant em fustiga sense adonar-me que, finalment, potser no era cert que m’havia quedat en blanc… He escrit i ho continuo fent des de Troia.

Helena