Caure i tornar-se a aixecar

“Debemos cometer nuestros propios errores, debemos aprender nuestras propias lecciones, debemos dejar las posibilidades de hoy bajo la alfombra del mañana hasta que no podamos más, hasta que comprendamos por fin lo que Benjamín Franklin quería decir, que es mejor saber que preguntarse, que despertar es mejor que dormir y que fracasar o cometer un error enorme es mucho mejor que no haberlo intentado.”

Anatomía de Grey (6×01), “If tomorrow never comes

Aquest cap de setmana la meva parella es va posar uns patins per primera vegada a la seva vida. Li va caldre relliscar un mínim de deu vegades per saber mantenir l’equilibri a la pista de gel i, al final, després de molt d’esforç i concentració, va aconseguir l’objectiu proposat. Val a dir que la seva tossuderia i la força de voluntat van tenir-hi molt a veure, però pensant-hi, crec que hi ha una cosa encara molt més important que el va ajudar a superar aquell obstacle nou i desconegut per a ell: no tenia por a intentar-ho, no li feia res posar-se al mig de la pista, perquè si queia es tornava a aixecar i, en el cas que li costés posar-se dempeus, sabia que estava envoltat de deu persones més que l’ajudarien si era necessari. Ell no ho sap, però m’ha donat una lliçó de vida: enfrontar-se a les adversitats amb caràcter, paciència i sense por et permet saltar qualsevol barrera.

Des de la infantesa se’ns educa perquè gaudim d’una vida plena d’èxits personals -en l’amor, les amistats, la família…- i professionals, una vida on el fracàs no hi tingui cabuda. Tothom ens adverteix i ens alliçona de la importància de ser algú amb aspiracions i el camí correcte a seguir per tal d’aconseguir ser algú de profit o allò que la societat (o els nostres éssers més propers) desitja que siguem. Tot això es transmet d’una manera tan genèrica que quan ens fem grans la realitat amb la qual ens topem és una de ben diferent. El cert és que quasi ningú ens ensenya la importància dels errors que cometem i el camí que cal seguir en cas de no triomfar com un mateix s’esperava o esperaven d’ell; un fracàs que, certament, és relatiu depenent dels ulls de qui s’ho mira i ho percep. A un infant se li diu una vegada rere l’altra que “dels errors se n’aprèn”, però ningú li ensenya com aixecar-se després de caure, possiblement, perquè cada caiguda i remuntada és diferent i això comporta una autosuperació i treball personal que només sap qui ho viu i ho pateix. I al mateix temps, ens costa perdonar algú que fereix els nostres sentiments i, per tant, perdonar-nos a nosaltres mateixos quan l’errem encara és una tasca més complicada.

Tots passem per crisis existencials que ens turmenten i ens fan replantejar el motiu pel qual estem en aquest món. Ens preguntem constantment quin és el granet de sorra que podem aportar per fer de la nostra vida i dels altres un lloc millor. Qui més, qui menys en algun moment ensopega amb una pedra perquè abans s’ha equivocat de decisió i, tot seguit, ens flagel·lem i culpem per no haver-la esquivat a temps o haver escollit un altre camí.

Però jo prefereixo pensar que les persones no fracassem, sinó que ens entrebanquem, caiem, ens aixequem, aprenem dels errors que a partir d’aleshores formaran part de nosaltres i continuem lliscant sobre el gel amb suficient prudència per mantenir l’equilibri i prou força i coratge per seguir sempre endavant. Tot plegat és una lluita i un aprenentatge (amb moments dolços i d’altres amargs) per trobar-nos a nosaltres mateixos i en algun moment, més tard o més d’hora, fem florir aquella qualitat (o qualitats) que durant tant de temps no havíem sabut valorar com es mereixia. Prendre decisions implica també equivocar-se i, conseqüentment, rectificar. Perquè en realitat, som allò que som i fem cada dia. Som allò que volem ser i com volem ser. Som els somnis que perseguim i, finalment, aconseguim. Som la foscor de la nit que ens confon i ens remou per fer-nos créixer. Però també som allò que no som, allò que tenim clar que no volem ser. Som totes les coses a les quals hem renunciat o hem deixat enrere, som totes les ferides tancades, la nostra pròpia llum que ens guia i som el camí destí a nosaltres mateixos per trobar-nos i estimar-nos cada dia una mica més, ni que sigui un pessic.

img-20161031-wa0003
Superant obstacles, Puigcerdà, 30/10/2016

Helena

*Us recomano que cliqueu l’enllaç de l’inici que fa referència a un capítol de Grey’s Anatomy. L’he posat en versió doblada al castellà perquè no he trobat l’anglesa. No importa si no heu seguit la sèrie, simplement escolteu la reflexió que fa la protagonista perquè val la pena.


Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s