A l’estil Vermeer

“És aquesta combinació única de suavitat i precisió el que fa inoblidables les seves [de Vermeer] millors obres. Ens fan veure la bellesa tranquil·la d’una escena simple amb nous ulls i ens donen una idea del que sentia l’artista quan veia entrar la llum per la finestra i realçava el color d’un tros de tela.”

Història de l’art, E. H. Gombrich (fragment “Holanda, segle XVII”, pàg. 433)

Un matí de setembre que em vaig despertar a casa dels meus pares, em vaig dirigir a la cuina i allà hi havia la meva mare omplint una cassola d’aigua per començar a preparar el dinar. L’escena en si no té cap mena de rellevància, ja que cuinar un dia de cada dia per a la teva família és quelcom tan banal i quotidià que resulta fins i tot insignificant.

300px-vermeer_-_the_milkmaid
La lletera, Johannes Vermeer, 1660

Aquella imatge, però, em va recordar La lletera de Johannes Vermeer. No tant per la imatge en si (que també, malgrat estar ambientada quatre segles després), sinó per la situació i la quotidianitat tan sobtada que em vaig trobar al davant. En aquell moment vaig ser conscient que estava presenciant una situació totalment extraordinària: la meva mare feia molts anys que no es trobava un matí de setembre a casa fent el dinar perquè aquells matins fins feia poc els dedicava a la seva feina, de la qual recentment s’ha jubilat. Segurament, ni ella mateixa s’ha aturat a pensar en aquest fet. Però el cert és que aquella escena era una evidència més d’un nou estil de vida que inicia a la seva ja benvinguda seixantena.

Tot això em va fer pensar en la importància de la nostra quotidianitat que considerem tan avorrida (però a vegades tan anhelada). A mi m’agrada -o almenys intento- percebre el meu dia a dia amb la mateixa màgia, respecte i admiració que ho feien els pintors holandesos; potser no ho sé pintar ni transmetre mitjançant cap disciplina artística, però els retinc a la memòria i quan em sento sola o perduda m’hi aferro perquè de moment -com a mínim- sé que això és tan de veritat i real com que cada dia em llevo a dos quarts de vuit del matí. M’agrada donar un sentit a aquesta rutina de la qual tan reneguem i sembla ser tan eterna i molesta però que, paradoxalment, a vegades tant trobem a faltar quan portem molt de temps sense ella. Què serien unes bones vacances a la platja sense l’estrès acumulat per tants dies de feina? Els moments extraordinaris no ho serien si no n’hi haguessin d’ordinaris i quotidians, és per això que els valorem tant, els desitgem i els vivim amb tanta intensitat que ens entristim quan toca abandonar-los.

Sé que arribarà un dia que la meva mare es llevarà i la seva rutina serà omplir la mateixa olla deixant enrere tots aquells anys de constància i amor per la seva feina. Llavors, fer bullir l’aigua per preparar quatre macarrons ja no tindrà res d’especial. Però possiblement, tornarà a ser-ho si algun dia (qui sap) en lloc de cuinar per cinc hagi de cuinar per uns quants més. Així ha anat fent, pas a pas, dia rere dia fins que, per fi, ha vist recompensats tots els seus anys de feina i compromisos complint un dels seus somnis: visitar el Machu Pichu. És en aquest precís instant quan tants moments rutinaris prenen valor i prenen força, ja que aquesta consecució de fets que a primera vista són merament quotidians i banals poden arribar a alterar la continuïtat i l’ordre de la nostra realitat. I, quan aquesta es trenca, és quan resulta ser vertaderament única i extraordinària.

Helena


One thought on “A l’estil Vermeer

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s