Quan tot és temporal

No més incerta de tan vehement

la sorpresa amb què aculls la llum que esclata

rere el mirall opac i els cortinatges

angoixants i feixucs d’aquest llarg de temps de prova.

És així com la vida expressa el seu

misteri i en referma la bellesa.

L’entreteixit del temps no mostra cap

fissura, flueix sempre, ineluctable.

Tot és perfecte i just dins el seu àmbit.

Miquel Martí i Pol

el-puente-de-las-artes-visto-a-traves-del-reloj-del-instituto-de-francia-paris-1929-1932
El Pont de les Arts des del rellotge de l’Institut de França (París, 1929-1932), André Kertész.

Quan tens quinze anys fas llistes mentals de totes les persones que convidaries al teu futur casament. T’imagines celebrant els 30 independitzada, amb cotxe propi i cobrant un sou digne en una feina que et fa sentir realitzada.

El cas és que quan en tens divuit, finalitzes l’institut i, si és que no et poses a treballar perquè no tens ganes de continuar estudiant, et trasllades a viure a un pis (o a una successió de pisos) d’estudiants de manera temporal, o condueixes fins a la universitat amb un cotxe de segona mà que cada dos per tres passa pel mecànic. Possiblement, te’n vas a l’estranger durant uns mesos a fer un Erasmus, i desitges acabar la carrera abans dels 23 o 24 per dedicar-te amb cos i ànima a allò que realment t’agrada, i deixar enrere aquesta etapa acadèmica que tants bons moments i tantes persones boniques t’ha aportat. Sempre has sabut que tard o d’hora posaries punt i final a aquest capítol de la teva vida, perquè en tot moment has tingut present que la majoria de coses que has viscut i viuràs són passatgeres: igual que el primer pis que vas compartir o el cotxe atrotinat que tantes vegades vas conduir.

És molt probable que, un cop acabada aquesta etapa estudiantil, t’hagis d’instal·lar a casa dels pares tot esperant una feina que et permeti independitzar-te, ara sí, definitivament. I, una vegada trobes aquesta feina, et veus obligada a traslladar-te a un altre municipi vivint en un habitatge compartit, perquè la teva situació laboral és tan precària que no pots pagar el lloguer sencer d’un pis que no fa ni quaranta metres quadrats. Saps que allà hi viuràs temporalment perquè tens coll avall que aquella feina també és per un temps: “Fins que en trobi una de millor”, et repeteixes cada dia. El que no et pensaves és que aquesta millora trigués tant a arribar.

Al principi et preguntes enèsimes vegades per què t’ha tocat viure una època tan desastrosa, i enveges els teus pares per haver tingut la fortuna d’aconseguir una feina des de ben jovenets. Lamentes que ells hagin de fer tants esforços perquè als teus vint-i-tants puguis viure dignament. També et preguntes què hem fet els joves per estar immersos en aquest caos tan insultant i del qual no veus el final. Però arriba un dia, després de moltes nits en blanc i llàgrimes contingudes en silenci, que decideixes fer front a aquesta etapa eternament inestable i temporal a la qual et trobes i, per fi, deixes de sentir-te culpable. Llavors, és quan ets conscient que els teus avis van viure una guerra i que, si bé la seva va ser una vida dura marcada pel franquisme, la teva és una guerra existencial interna fruit d’una crisi política i social de la qual, evidentment, no n’ets responsable.

I és que, quan tot és tan temporal d’una forma tan inevitable i sobtada, t’adones d’una manera màgica i paradoxal com d’importants són les persones que seran per sempre al teu costat incondicionalment. I al mateix temps, no et queda més remei que viure i conviure amb tu mateixa. Així és com coneixes els teus límits, les teves pors i tot allò que ets capaç de fer per sortir-te’n. Quan l’estabilitat trontolla i no tens opció de fer gaires plans de futur, t’aferres al present i aprens a estimar i a valorar tot el que tens amb una intensitat inexplicable perquè saps que tot el que toques i el que vius d’un moment o altre pot canviar o, simplement, esvair-se. Aquesta és la part més bonica de tot allò que no és per sempre: assaborir amb tots els sentits i molt apassionadament “l’aquí i ara”. Potser és per tot això que la joventut d’avui dia hem après a ser feliços tot i aquestes adversitats gairebé imposades.

La incertesa del futur s’ha convertit en una nova (i tan nostra) forma de viure, a la qual t’adaptes, hi sobrevius i, fins i tot, hi acabes simpatitzant o estàs perduda. Per això, quan una té vint-i-cinc anys és possible que continuï compartint amb els seus germans aquell cotxe que quasi té una dècada i acabi esmicolant en mil bocins la llista de convidats d’aquell casament somiat perquè ni tan sols sap si aquest fet arribarà a produir-se. I, malgrat té clar i s’ha repetit centenars de vegades que no es pot viure d’expectatives, cada dia veu una mica més a prop arribar a casa seva -sempre de lloguer, és clar, petita i acollidora- i asseure’s al sofà que s’ha comprat amb el seu primer salari (digne) per escoltar el silenci. Un silenci que sap que també serà temporal perquè, mentre somriu cansada però orgullosa de si mateixa, sent la remor de les claus de la seva parella que està a punt d’entrar per la mateixa porta que conjuntament els va costar tant d’esforç obrir.

I és que, fins i tot en la més fugaç temporalitat que ens abraça, hi ha una espurna de temps per imaginar-nos un futur per construir.

Helena


One thought on “Quan tot és temporal

  1. Retroenllaç: Casa – De Troia

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s